L’Idescat disposa d’una pàgina amb els preus de l’habitatge des del 2007. És una data molt convenient perquè assenyala el màxim de la bombolla immobiliària que va esclatar el 2008. L’índex general de preus de l’habitatge va assolir, el primer trimestre del 2007, un valor de 170,7. La darrera dada disponible, del quart trimestre del 2023, és de 158,0, un 7,5 per cent menys. Pel camí hi ha hagut baixades (dues crisis molt dures) i pujades. L’habitatge nou s’ha comportat de forma força diferent de l'habitatge de segona mà. Al llarg dels setze anys considerats (2007-2023), el nou ha crescut un 27,8 per cent, mentre que el de segona mà ha caigut un 15,2 per cent. Aquestes dades, fàcilment consultables, suggereixen que, vist amb perspectiva, i per a tot Catalunya, no hi ha un problema real de preus de l’habitatge. Sí que hi ha un problema de sous. L’ingrés per càpita no puja, fill d’un creixement intensiu en treball amb baixes remuneracions.
On està el problema dels lloguers? El problema està “construït”. És una construcció prou endimoniada perquè, apel·lant a la igualtat i a la solidaritat, està creant divisòries socials fictícies i respostes econòmiques inadequades. Crea inseguretat jurídica. Demonitza els petits propietaris d’habitatges en lloguer. Frena la inversió en construcció de nou habitatge. Regula innecessàriament l’oferta, redueix els incentius perquè creixi i ens escandalitzem que els lloguers s’encareixin. Si mirem la pàgina de l’Idescat sobre el cost de la vida veurem que les despeses d’habitatge no són, ni de lluny, les que creixen més ràpidament, ben al contrari. Només s’encareixen, però menys que la mitjana, quan les comparem amb el pitjor moment de la crisi financera (2013). Es vol mobilitzar una potencial massa de votants i probablement algunes percepcions s’han elevat a la categoria d’universals quan no ho són gens.
Les percepcions poden variar per edats o per nivell d’ingressos, però les que estan documentades apunten que hi ha més queixes allà on els lloguers són més alts. I són més alts on hi ha més demanda. Per què no fem com s’ha fet sempre que deixem funcionar el mercat? Que els demandants de lloguers més barats busquin on els lloguers són més barats. Per què hem de voler congestionar més les ciutats del que ja ho estan i no apostem per descongestionar les aglomeracions urbanes? Perquè no recordem que les decisions individuals acaben sent d’aquesta mena: a ingressos més baixos, lloguer o compra més lluny del centre de la congestió (el centre de Barcelona). Si milloren els ingressos i es valora la centralitat, hom es pot desplaçar cap al centre metropolità. Ens queixem de l’elefantiasi urbana, i concretament barcelonina, però després la volem alimentar amb controls de preus que augmenten els incentius per viure a Barcelona. Que hagi estat l’alcaldessa Colau la gran defensora d’aquesta política, i que precisament ella no s’hagi preocupat gens per la promoció d’habitatge social fora del municipi de Barcelona tot i ser presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ens suggereix que potser hi ha una lògica estrictament política. No es vol promoure habitatge social allà on no hi ha els propis votants. La regulació del lloguer és una mesura orientada a satisfer els propis votants –els de cada municipi–. A canvi s’empitjora la qualitat de vida del conjunt del país, i fins i tot dels més interessats, a vegades massa entusiasmats amb la lluita contra els propietaris de pisos de lloguer, que resulten ser la classe mitjana del país.
Efectivament, hi havia un temps –no fa gaire– que es parlava dels grans tenidors i eren els “fons voltor”. A mesura que el govern de la Generalitat i el de l’Estat van haver d’aterrar a la realitat van veure que els molt grans propietaris de pisos tenien una fracció prou petita dels pisos per no ser significatius a l’hora d’adoptar polítiques. Van baixar a una definició de grans tenidors com a propietaris de deu pisos. Després han baixat a cinc pisos. Finalment, han decidit que els propietaris de pisos estaven massa concentrats en la franja més baixa i han generalitzat la mesura a tots els propietaris de pisos. Això vol dir que han deixat de considerar la classe mitjana com el seu objectiu electoral.
Les solucions a la manca d’habitatge social han estat sempre i a tot arreu la promoció d’habitatge social per part de les administracions públiques. No fer-ho és una deixadesa greu per part dels responsables, atès que una part ben significativa dels impostos procedeixen de la propietat urbana –impostos a la compra, a la venda i a la tinença– i beneficien l’administració estatal, les autonòmiques i les municipals, i sempre amb la característica de ser fiscalment indefugibles, excepte per als que van pel món amb maletes plenes de bitllets.
