No hi ha setmana que no ens arribin notícies del progressiu augment del preu de l’habitatge en qualsevol de les seves modalitats, és a dir, pujades del preu del sòl, hipotecàries o de lloguers. I és en aquest moment quan l’habitatge es comporta gairebé exclusivament com un bé de mercat. És bo recordar que això és, precisament, el que deia el que molts consideren el pare del capitalisme, Adam Smith, catedràtic de filosofia moral, quan establia un vincle entre moral i economia. Vincle que també va recollir l’historiador E.P. Thompson, creador del concepte d'economia moral de la multitud, per referir-se a aquells ítems econòmics que poden provocar l’esclat social i polític d’una societat que es veu agreujada en la seva moral col·lectiva.
L’exemple més clar d’aquesta economia moral de la multitud ha estat, al llarg dels segles, el preu del pa. Actualment, és possible que, en certa manera, aquest concepte s’encarni en l’habitatge, agreujat pels fluxos de capital de la globalització cap al sector immobiliari. Alguns països estan debatent o ja han posat límits a les inversions immobiliàries de no-residents, com ara el Canadà o Nova Zelanda.
El mateix Adam Smith afirmava que el principal conflicte social (o del que ara entenem com a conflicte de classe) és el conflicte entre productors i propietaris, no pas entre empresaris i treballadors. I que, per tant, els empresaris i obrers industrials estaven en el mateix bàndol, i que el seu principal rival eren els grans tenidors i propietaris urbans i agraris.
De fet, la distribució de la propietat urbana també va provocar un dels grans enfrontaments que va conèixer la societat catalana del segle XIX. El fet que els ordes monàstics –fonamentalment masculins– tenien la propietat d’aproximadament el 40% del sòl urbà de Barcelona, condicionava el preu del sòl restant i, per tant, el preu de l’habitatge. Això va contribuir a la crema de convents del juliol del 1835, que va tenir com a conseqüència l’alliberament d’aquest 40% de sòl urbà i va permetre la construcció d'habitatges i de places com la plaça Reial, de mercats com la Boqueria o Santa Caterina, i d’edificis culturals com, per exemple, el Liceu.
Avui existeix una tensió que té elements econòmics, però, també, característiques polítiques i connotacions morals entre, almenys, una part dels grans tenidors i la majoria de la població que necessita i demanda un habitatge. Aquest conflicte té els principals símptomes en l’increment del preu de l’habitatge i del lloguer i en el del cost dels crèdits hipotecaris.
Les tensions que es deriven d’aquesta situació –que és global i que es produeix també, per exemple, a la Xina o als Estats Units– adquireixen una dimensió moral, social i política, perquè molts pisos de les àrees urbanes els compren persones que no els volen fer servir per viure-hi, sinó per especular. De la mateixa manera, aquesta dimensió moral, social i política també la trobem en llocs com ara la Cerdanya o la Vall d’Aran, on l’ús de temporada d’algunes cases repercuteix una alça de preus per a aquells que hi viuen tot l’any.
És necessari, doncs, generar habitatge de lloguer a preu assequible i aturar, també, la despatrimonialització de les administracions públiques. En aquest sentit, cal recordar les propostes del govern de la Generalitat de promocionar 10.000 pisos de lloguer a preus assequibles a finals de l’any 2026.
Amb tot, cal recordar que la finalitat de tota política d’habitatge ha de ser garantir l’accés a un habitatge digne, fet que requereix, entre altres coses, que el preu s’ajusti a l’evolució de la renda de les persones. Això només es pot assolir considerant l’habitatge no només un actiu econòmic sinó, també, un dret de les persones. Tot plegat hauria de trobar l’equilibri amb tanta intervenció pública com sigui necessària i tan poca com sigui possible. Com deia Willy Brandt, cal fer compatible “el seu caràcter de mercaderia amb la seva funció social”.
La qüestió de l’habitatge és tan complexa que cal afrontar-la, també, sota la necessitat de construir una economia de més valor afegit i amb salaris més alts que permetin reduir el cost dels pisos expressat en termes salarials. Igualment, també cal assegurar una bona xarxa de transport públic que connecti, de la millor manera possible, els llocs on la gent viu i treballa. I és evident que en aquests moments Catalunya està lluny de complir aquestes condicions, encara que només sigui pel servei catastròfic que ofereixen els trens de Rodalies i de mitjana distància de la Renfe. A més de la xarxa de transport, les millores en infraestructures de telecomunicacions són determinants si volem fomentar una economia eficient i sostenible. Per fer-ho cal oferir serveis digitals iguals arreu del territori. En són un exemple els més de 7.000 km de fibra òptica que el Govern ha destinat per connectar, entre el 2023 i el 2024, el 98% de la població catalana.
Finalment, hi ha un tercer element rellevant: la necessitat de garantir el millor equilibri possible en la disponibilitat de serveis educatius i sanitaris a l’hora d’intentar fixar la població sobre el territori. I és que un dels factors que determina la tria del lloc on viuen les persones i les famílies és, sens dubte, la disponibilitat d’aquests serveis públics.
