Habitatge públic i Constitució
Salvador Illa ha marcat el seu primer debat de política general amb un anunci: la construcció de 50.000 pisos públics d'ara fins a 2030, amb una inversió de 4.400 milions d'euros en la present legislatura, a raó de 1.100 milions cada any. És una promesa ambiciosa, que cerca enfrontar amb contundència el primer problema actual de la ciutadania, l'accés a l'habitatge. Té també la virtut de recordar que Catalunya, i l'estat espanyol, estan ben lluny de les polítiques d'habitatge que es practiquen als països capdavanters de la Unió Europea –des de França fins a Dinamarca passant per Alemanya–, on es prenen una mica més seriosament el principi que tots els ciutadans (i, tanmateix, no arriben a tots, per descomptat) han de tenir un lloc digne per viure.
Aquí, aquest principi va ser recollit a la Constitució del 78, però sembla que allà es va quedar, com un insecte dissecat. És a l'article 47, que diu textualment: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”.
Repetim-ho: “Regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació”. És a dir, la Constitució reconeix, empara i consagra la intervenció del mercat urbanístic i immobiliari per part dels poders públics, contra els fariseus que, a la mínima mesura de control públic, s'esquincen les vestidures invocant el lliure mercat. El mateix article 47 té un punt i a part realment important: “La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l'acció urbanística dels ens públics”. Els ciutadans no tan sols han de tenir garantit el seu habitatge digne: a més, han de percebre part dels beneficis que produeixi la intervenció de l'administració pública en el mercat.
Si Illa vol construir cinquanta mil pisos en quatre anys, hauria de fer-ho d'acord amb la lletra i l'esperit de l'article 47. Que es completa amb l'article 45, que tracta del medi ambient. El punt 1 d'aquest article diu: “Tothom té dret a disposar d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-lo”. I el punt 2: “Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva”.
En resum, tothom té dret a un habitatge digne en un entorn natural adequadament cuidat. Això fa de mal compatibilitzar amb un altre projecte estrella de Salvador Illa, l'ampliació de l'aeroport. No tan sols pel seu impacte directe en el medi natural, sinó perquè indirectament fomentarà el turisme de masses, causant en gran part del problema d'accés a l'habitatge que Illa vol pal·liar construint pisos de titularitat pública. D'acord, però segueixin la Constitució. Resulta que no tracta només de la indissoluble unitat d'Espanya.