L’habitatge perdut i retrobat: una història per no dormir

La Fundació Hàbitat3 treballa amb ajuntaments per ajudar a oferir habitatge a famílies vulnerables desnonades. Una forma d’obtenir pisos és, per a nosaltres, la compra a bancs, exercint el dret de tempteig que ens dona la Generalitat. En comptes que els pisos siguin comprats per inversionistes, ens els podem quedar nosaltres i així n’assegurem un ús de lloguer social. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

Doncs bé, un dia vam comprar un d’aquests pisos en un municipi prop de Barcelona per un preu de 25.000 euros. Un cop rehabilitat, vam informar l’ajuntament i aquest va decidir quina família de la seva mesa d’emergències hi aniria a viure. 

El dia de l’entrada al pis, la situació va ser colpidora: plorant, la família ens va dir que aquell era, justament, el pis del qual havien estat desnonats deu anys enrere. S’havien endeutat per 250.000 euros i amb la crisi van perdre la feina i no van poder retornar el préstec. El banc es va negar a una rebaixa del deute, imaginant-se que si els feia fora podria vendre l’habitatge a un preu alt. Passats deu anys, aquell habitatge no s’havia venut i s’havia desvaloritzat absolutament. 

Heus aquí l’essència del drama. Essència multiplicable per les 40.000 famílies que han perdut el seu habitatge a Catalunya per impagaments hipotecaris, i a les quals no podem reallotjar perquè no tenim prou parc públic. Mentrestant, els bancs han anat acumulant habitatges buits que es degraden, creen problemes a les comunitats de veïns i acaben venuts a preus molt per sota del que haurien pogut pagar els seus compradors originaris. 

Rebaixar el deute a les famílies mantenint-les en els seus habitatges hauria evitat l’acumulació d’habitatges buits, la degradació del parc i les ocupacions com a fenomen anòmal d’accés a l’habitatge. Negociar amb els bancs que el rescat bancari fos a canvi d’habitatges hauria permès enfortir el parc públic. Els més llestos de la classe no ho van veure així i ens han dut on som: al desastre total. 

El mal, però, ja està fet, i ara, per mirar de posar seny dins el caos, hem d’exigir augments importants de cessions d’habitatges dels grans inversionistes a les administracions públiques i que s’augmentin els fons públics per comprar habitatges, per fer créixer el parc públic d’una tacada a uns costos molt inferiors als de la nova construcció. No sé si anem per aquí.

Dossier Habitatge: la tempesta perfecta

Següent

Les competències, la pedra a la sabata de la llei d'habitatge estatal

Anterior

El 'banc dolent' deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió

Vés a l’ÍNDEX