Acaba l’any 2024 amb el problema d’accés a l’habitatge en el frontispici de les preocupacions de moltes persones. La situació no és nova, però les dimensions del problema s’engrandeixen, la situació es fa insostenible per a determinats col·lectius i les perspectives de solució són, com a mínim, incertes.
Val a dir que si l’habitatge és actualment assenyalat com el neguit principal en les enquestes d’opinió més recents, significa que altres pilars bàsics del nostre estat del benestar es donen per més ben orientats. Si aquesta fos la conclusió, estaríem cometent un primer error, i força greu. M’explico: els europeus en general, i els catalans en particular, donem per entès que temes essencials com la salut, l’ensenyament, les pensions, els subsidis d’atur o els programes socials adreçats a persones vulnerables, constitueixen drets garantits i, per tant, inamovibles. Alhora, no ens adonem prou de dues realitats: la primera, que la dimensió del nostre estat del benestar sostingut amb recursos públics no té equivalent en cap altre lloc del món; la segona, que mantenir i fins i tot reforçar aquest estat del benestar europeu és una qüestió tant de drets com de deures, i que lluny de ser un regal respon a un esperit de conquesta que cal preservar i enfortir. Ras i curt, l’estat del benestar europeu només té garantia de futur si sabem combinar dos factors indestriables: economia competitiva i justícia distributiva. Durant dècades ho hem sabut fer i, tanmateix, ara no n’hi ha l’evidència.
Feta aquesta primera constatació, que em sembla imprescindible per entendre que el repte que tenim a sobre va molt més enllà del problema de l’habitatge, centrem-nos en el tema de l’article. Segons el meu parer, les dificultats objectives que moltes persones tenen per accedir a un habitatge s’expliquen per tres factors: primer, l’augment molt notable de la població catalana, de dos milions de persones, en poc més de vint anys; segon, la manca d’oferta d’habitatge públic o protegit; tercer, salaris massa baixos, conseqüència del nostre model econòmic i de no ser prou productius. La pregunta que ens podem fer és com creiem que evolucionaran aquests factors en els anys que venen. I la resposta és que no ho sabem del tot, però que dels tres factors esmentats l’únic que depèn principalment dels poders públics és el d’incrementar l’oferta a preu assequible. L’evolució de la població dependrà molt de la pressió dels corrents migratoris, que hem de controlar més bé, però que no podrem controlar mai del tot. I la productivitat de la nostra economia només pot millorar significativament si el món privat fa la seva feina i el món públic substitueix l’actitud de destorbar per la d’estimular.
Per entendre de quina manera es pot fer assequible l’accés a l’habitatge, el millor és recordar com s’han fet assequibles altres pilars fonamentals de l’estat del benestar. Pensem en salut, educació o atenció a les persones amb dependència, per posar tres exemples que a tots ens són familiars. Fixem-nos que la resposta és sempre la mateixa: posant-hi recursos públics. Si per tenir els sistemes sanitari, educatiu o social dels que disposem hem de mobilitzar un gran volum de diners públics, per què pensem que en l’habitatge ha de ser diferent?
El gran tema que aflora consisteix a saber si disposem dels recursos públics necessaris. I dissortadament la resposta és negativa. En el cas català, disposar de més diners públics no s’hauria de fer cargolant més en els impostos, que ja són molt elevats. Per tant, cal enfocar la millora de les finances reduint l’estratosfèric dèficit fiscal, que ens frena i ens ofega. Si ho aconseguim, una part de la millora s’hauria de focalitzar en les polítiques d’habitatge, i concertar les solucions amb el món associatiu i privat, per multiplicar esforços i ser eficients.
Moltes de les solucions màgiques que sentim cada dia per resoldre l’accés a l’habitatge són brindis al sol o proclames ideològiques interessades a guanyar vots eternitzant els problemes. Castigar la propietat privada no és el camí. Introduir limitacions de tot tipus no és la solució. Tot el que porti a reduir l’oferta d’habitatge de lloguer, fet que ja està passant, agreuja el problema i ajorna les solucions. En un país de propietaris com és el nostre, per cert, molts d’ells gent treballadora que amb grandíssim esforç han invertit en habitatge a canvi de privar-se de moltes coses, no resulta admissible ni ètic carregar sobre les espatlles la solució d'un problema a qui no pot resoldre'l. Treure’s les puces de sobre pot ser còmode, però no resol res. Fer demagògia pot ser útil electoralment, però inútil socialment.
A diferència d’altres àrees del benestar, el repte de l’habitatge té dos avantatges: no afecta el conjunt de la població, perquè afortunadament la majoria ho té resolt o controlat; i la matèria primera per resoldre el problema, que és el sòl per construir, en última instància el controlen els poders públics, responsables finals d’aportar solucions operatives, sovint molt allunyades de les proclames tant sonores com improductives.
