Habitatge: n'hem après, de la pandèmia?

Imatges de cartells d’immobiliàries amb anuncis de pisos en lloguer a Barcelona.
3 min

L’evidència de vulnerabilitat que tota la humanitat ha patit amb els efectes de la pandèmia ens hauria d’haver ensenyat a valorar el que és essencial i a transformar-nos a millor. Una experiència que va evidenciar les desigualtats socials; i una vivència, el confinament, que va reclamar certes característiques dels habitatges.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En primer lloc, que són vitals els espais exteriors propis, com terrasses i balcons, i els espais comunitaris, amb el bon ús dels terrats. Calen habitatges més grans i amb espais flexibles, per poder relacionar-se la unitat de convivència i, alhora, per poder estar aïllat; també per teletreballar. Amb un mínim d’hores de sol, amb llum natural, vistes i ventilació natural creuada.

Certament hi ha persones i institucions que han volgut aprendre de l'experiència, però les forces geopolítiques i econòmiques dominants no van en aquesta direcció, vital per al futur, d’afavorir canvis de mentalitat i d’hàbits. 

Si se n’hagués après, el govern espanyol ja hauria aprovat la necessària llei de l’habitatge, iniciant d’una vegada una autèntica política estructural d’habitatge assequible, i hauria apostat per la regulació dels lloguers i la consolidació dels drets dels inquilins. També la Generalitat de Catalunya hauria d’haver preparat normatives i mesures pel que fa a les característiques dels edificis i dels barris.

Hem d’entendre l’habitatge com a hàbitat, amb tot allò que té a veure amb el seu entorn pròxim d’espai públic, equipaments, accessibilitat i mobilitat sostenible. Davant de situacions límit, a les ciutats hi ha la necessitat de natura, però també és el lloc de les relacions, el suport comunitari i les facilitats sanitàries. 

Un mal símptoma de no haver après res ha estat el retorn dels apartaments turístics. Durant la pandèmia, es va aconseguir que una part es cedís als ajuntaments per a lloguer assequible, una altra va passar al lloguer convencional, una altra al lloguer per a estades temporals, una altra a la venda, i la resta es va mantenir a l’espera. Ara s’ha tornat a l'especulació, a l’increment del preu dels lloguers i a les infraccions dels apartaments turístics que no són legals, i a les sancions. Afortunadament, la Unió Europea ja s’ha decidit a regular els abusos de multinacionals com Airbnb. 

De què s’hauria pogut aprendre? De la solidaritat i l'autoorganització que es va generar als barris populars i més ben articulats, amb diversitat social, espais comunitaris i equipaments públics. Del fet que durant la pandèmia van funcionar a la perfecció els habitatges dotacionals municipals per a gent gran a Barcelona, mentre moltes de les residències privades arreu de Catalunya van ser escenaris de la tragèdia. I del fet que va ser més suportable el confinament a les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, que es van estenent pel país, que en els habitatges que no tenen cap espai comú ni xarxa d’ajuda mútua.

Hi ha indicis de millora en la insistència en la rehabilitació dels habitatges, en l'augment de l'interès per la bioconstrucció i, en definitiva, en les mesures per fer les ciutats i pobles més saludables i menys contaminats, estalviant el màxim possible d’energia. També en mesures municipals, com l’atenció a les malalties mentals.

I és que caiem en l’error de seguir els dictats del mercat, oblidant el que ha passat i pensant que recuperar la normalitat és només tornar al consum, com si el fet que els mitjans ens ho repeteixin ja fos la demostració que és una veritat. Ni el repte del covid-19 està superat definitivament (a la Xina ara hi ha tants contagis de la variant òmicron com fa tres anys), ni podem ser tan ingenus de no preveure que poden venir altres malalties i pandèmies, quan el canvi climàtic, amb la desforestació, l’agroindústria i la ramaderia intensiva, està provocant tantes crisis i desplaçant d’espècies. Ara més que mai cal una governança internacional.

L’oblit que caracteritza la nostra societat, que el necessita per legitimar que cada nou producte, sigui comercial, tecnològic, cultural o artístic, no té cap antecedent, pot ser fatal. Tenim la responsabilitat de convertir aquesta experiència en una memòria que ens faci replantejar els modes de viure, de consumir, de menjar o de viatjar. I aquest replantejament hauria de començar, entre altres àmbits, com la sanitat i l’educació, pels mateixos habitatges: més saludables i menys jeràrquics, amb més fusta i terra i menys formigó i acer. Se’ns ha girat feina, encara que sembli que no ho vulguem veure.

Josep Maria Montaner és doctor arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC
stats