Les mesures anunciades dilluns 13 de gener pel president Sánchez són valentes, però cal que esdevinguin fets. El president espanyol va ser molt concret en el diagnòstic, i en les solucions. Sánchez afirmava que la crisi financera va reduir l’activitat de la construcció al 50%. En ple boom immobiliari, molts vam aplaudir la fi del totxo; però sense paletes, lampistes, gruistes i caps d’obra, no farem l’habitatge assequible que ara necessitem. Vam obviar que qui pagaria els plats trencats d’aquella crisi serien els del gremi que treballen amb les mans, i no amb excels.
Durant el boom es va construir massa: per a 400.000 noves llars anuals, s’edificaven 600.000 pisos, segons les dades de la Moncloa. Avui es creen 300.000 llars anualment, però només es construeixen 90.000 pisos l’any. Per tant, el Ministeri d’Habitatge es compromet a fer que es construeixi sobretot, habitatge assequible i a impulsar-ne la industrialització amb un PERTE, centralitzant l’activitat a València. Però no tot passa per la construcció, i això també és bona notícia.
El mercat de l’habitatge és un dels més ineficients perquè, en un context de turisme disparat i escassedat de sòl per transformar per l’imperatiu climàtic, s’accentua la bretxa entre propietaris i arrendataris. Ajudarà a resoldre-ho, per tant, la creació d’un sistema de garanties públiques que protegeixin tant els propietaris que es trobin en situació d’impagament com els llogaters que puntualment passin per una mala ratxa. El Tercer Sector apunta més alt i proposa que aquestes ajudes es restringeixin a aquells propietaris d’habitatges que lloguin per sota del 20% de l’índex de preus de referència. Aquesta és una mesura de corresponsabilitat; tothom pot contribuir a refredar l’actual polvorí de l’habitatge i res no impedeix que els propietaris conscients i compromesos contribueixin a mobilitzar habitatges buits i a refiar-se de les dades que generen les fiances de l’Incasòl (l’índex de preus de referència). És que sense ells no ens en sortirem.
Què depèn del Congrés dels Diputats, i com es poden seduir altres partits? Es proposa l’exempció fiscal del 100% de l’IRPF per als propietaris que lloguin segons l’índex de preus de referència, estiguin o no en zones tensionades. Aquesta és una mesura a la qual la dreta podria donar suport sense grans estirabots; hi ha un estalvi pels propietaris, i a canvi les ciutats mobilitzen pisos buits. És una mesura estrictament de mercat, una baixada d’impostos en tota regla, però que estalvia al sector públic haver de dependre exclusivament de l’ampliació del parc públic. També es proposa una reforma fiscal perquè els pisos turístics tributin com a activitat econòmica; sembla evident i el sector hoteler també ho aplaudirà. El creixement econòmic del país és una bona dada, i precisament per aquesta qüestió, som en un moment òptim per a redistribuir millor els ingressos.
El drama de l’habitatge a Espanya és la fuga silenciosa i constant de disminució del patrimoni públic i del llegat que ens han deixat les generacions anteriors. Per això crec rellevant que es gravi amb el 100% del valor de l’immoble la compra d’habitatges per part dels estrangers de fora de la UE amb alts poders adquisitius. La mesura no restringeix la compra, però obliga els nous residents a contribuir a pagar els serveis públics de què gaudiran al voltant de casa seva, conquerits amb l’esforç de generacions anteriors a través d’impostos.
Hi haurà més diners per a fer habitatge? Hi haurà préstecs de la banca pública per valor de 4.000 milions. Això és fonamental, perquè l’habitatge assequible té capacitat de retorn dels préstecs amb els ingressos dels lloguers al cap de 30 o 35 anys. Això és una fita majúscula: precisament el trauma dels anys del boom va tancar l’aixeta del finançament, i ara es torna a obrir perquè les promotores socials facin habitatge de lloguer. Els 4.000 milions són equivalents a tots els préstecs atorgats els darrers 35 anys, poca broma.
Per fi sembla que l’Empresa Estatal d’Habitatge (SEPES) podrà disposar de més de 30.000 habitatges de Sareb, la majoria buits des del 2012. Jo hi afegiria que es podrien traspassar a les comunitats autònomes, i que com que des del sector públic no es podrà gestionar tot el parc públic, convindrà concertar la seva gestió al Tercer Sector i les cooperatives.
La crisi del coronavirus semblava un abisme i, en canvi, es va resoldre amb una admirable coordinació del sector públic i el privat. Si, a més de les mesures anunciades, des d’Europa s’aportessin recursos per fomentar tots aquests programes, podria haver-hi una estabilitat de les polítiques públiques que permetés acostar l’habitatge al seu valor d’ús la propera dècada. Miro la generació de les meves filles amb esperança, tant de bo puguem deixar-los unes ciutats una mica menys salvatges.
