Evitar o habitar Twitter
Les xarxes socials són espais que habitem i que ens habiten. La relació que hi tenim té un component emocional fort encara que no vulguem, ja que estan minuciosament dissenyades per captar la nostra atenció, sabent que apel·lar a fílies i fòbies és infal·lible.
Les xarxes no creen, sinó que amplifiquen i s’aprofiten de les dinàmiques socials que les precedeixen. Cada plataforma proporciona una arquitectura que afavoreix uns comportaments concrets en funció del context i l’apropiació cultural que se’n faci. La brevetat i el fet que Twitter estigui obert a tothom alimenten la superficialitat i la confrontació –aliades perfectes del populisme–. Instagram, molt més visual, està reforçant els estereotips sobre l’aparença física i explota la hipersexualització.
També s’equiparen les xarxes a un territori sense llei, però obviem que la màxima és la mercadotècnia. Les plataformes que coneixem són empreses privades orientades al màrqueting. Ens ofereixen un tauler de joc amb incentius llaminers com una capacitat de difusió impressionant i la possibilitat de connectar amb perfils que mai ens trobaríem pel carrer. Deixant de banda les oportunitats de les xarxes com a instrument de comunicació política de proximitat i transparència, recordem que venen acompanyades d’algoritmes opacs que trien què veus i amb qui parles. Tenen valor (econòmic) però no tenen valors prosocials: estan desproveïdes d’un ideal de societat orientada al bé comú. La història ens mostra que el conflicte és inherent a la vida col·lectiva. La cohesió social i la confiança cal construir-les i cuidar-les.
Twitter ha comprovat que l’odi ven. Que deixar que la ira encengui les xarxes genera interaccions, comentaris i trending topics. És una emoció que ens mobilitza i que fa que els inversors dormin tranquils perquè els números surten. I si cal automatitzar l’odi a base de bots o afavorir ideologies descarnades, doncs es permetrà fins que sigui un perill per a la reputació de la companyia. L’odi s'encomana. El 2016, Microsoft va crear la Tay, un bot basat en intel·ligència artificial que “aprenia” de les interaccions. Al cap de 16 hores van retirar l’experiment perquè piulava en clau nazi. Més tard van crear el Zo, que va durar més però el van retirar per piulades racistes i genocides.
És cert que hi ha moltes maneres d’habitar Twitter (i altres xarxes). Afortunadament, cada vegada hi ha més iniciatives per habitar les xarxes d’una forma més constructiva –com el projecte Pacifiquem les xarxes (impulsat per FundiPau i l’ICIP)–. És possible ser-hi i escriure “Bon dia” sense patir per l’horda de trols que reaccionarà a la primera lletra, sigui quina sigui. Però també és cert que, per molt que ho cuidis, si ets una dona, una persona LGTBIQ+ i/o racialitzada, ho tindràs més difícil. La probabilitat de rebre atacs pel simple fet de ser qui ets augmenta a mesura que t’allunyes de l’ideal d’home blanc cis i hetero. I si al damunt denuncies el masclisme i la misogínia, ja pots posar-hi bona voluntat. I vull remarcar-ho: és possible però no està a l’abast de tothom.
Com a referent positiu sempre penso en Dylan Marron, que, després de rebre milers d’insults al dia per penjar vídeos desconstruint el supremacisme blanc, va idear el podcast “converses amb gent que m’odia”. El mecanisme és simple: convidar algun dels trols a una trucada de telèfon de 20 minuts. Després de preguntar-li com està i a què es dedica per trobar punts en comú, aconsegueix una atmosfera empàtica i assertiva. Aquí li pregunta a què venia l’insult i si després de la trucada ho tornaria a fer. La majoria li demanen perdó per haver-se desfogat amb ell per qüestions alienes al contingut del vídeo. L’efecte de la trucada de veu rehumanitza una conversa que naixia truncada.
I, per damunt de tot, la sortida de l’alcaldessa Colau i altres dones amb presència pública que l’han seguit també deixa dubtes sobre per què sortir de Twitter però quedar-se a Facebook i Instagram. La resposta és simple i el dilema complicat: doncs perquè no tenim gaire més on anar. En un espai monopolitzat per poques empreses que es lucren amb la visceralitat, si seguim pensant que és només una qüestió d’educació i disciplina personal, estem abordant una part minúscula del problema.
Mentre decidim si habitar les plataformes majoritàries o nodrir alternatives justes i inclusives, és imprescindible que seguim exigint espais on compartir, reflexionar i construir des de la diversitat i els denominadors comuns. Perquè l’arrel de tot plegat no és tècnica sinó social, dins i fora de la xarxa.
Liliana Arroyo és doctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social a Esade
