¿Ens ha d’incomodar Maduro amb l’estelada?

Una recent fotografia del president veneçolà amb una estelada va provocar l’enèsima divisió pública del sobiranisme sobre l’estratègia d’internacionalització. Si bé en un escenari ideal aniríem sobrats de suports externs, unes dosis de realisme mostren que la transversalitat, que amb tanta vehemència s’ha defensat internament, s’ha d’aplicar també als reconeixements internacionals.

Davant la impossibilitat que Espanya, per ella mateixa, l’accepti, l’autodeterminació només es pot aconseguir si provoquem un canvi de posició acumulant prou força institucional (ruptura constitucional), social (mobilització permanent) i internacional (mediacions i reconeixements).

D’aquí la centralitat de l’acció exterior per al desenllaç òptim del procés sobiranista. I d’aquí la necessitat de dotar-la de coherència, evitant l’atomització i exposició pública de les diferències. Els països ens reconeixeran quan hi hagi unitat d’acció per demanar el reconeixement. No abans.

La transversalitat permet compensar la debilitat estructural de la diplomàcia catalana respecte a l’espanyola. Cal potenciar les complicitats existents i crear-ne de noves i buscar el suport de tots els països, des del Vaticà fins a Corea del Nord. Per més irrellevant que sembli el primer país a reconèixer-nos, la rellevància fàctica recau en el reconeixement en si. Els reconeixements acostumen a ser graduals, i en taulers com l’Assemblea General de l’ONU cada vot és decisiu.

La transversalitat permet maximitzar simultàniament el suport dels països de més tradició democràtica, d’aquells que han viscut situacions similars, d’aquells amb potencials antagonismes amb l’estat i d’aquells països el suport dels quals, a causa de dinàmiques geopolítiques, provoca un efecte multiplicador. Obtenir el reconeixement de Veneçuela millora les perspectives d’obtenir el reconeixement dels 11 països de l’ALBA. Passa el mateix amb el Regne Unit i els 52 de la Commonwealth. I així successivament de manera multidireccional. Només aconseguint múltiples reconeixements en cadena arribarà el reconeixement dels grans països de la UE. No abans.

Cal tenir la transversalitat i la flexibilitat suficients per identificar i aprofitar les oportunitats tàctiques, com l’actual retòrica de respecte als resultats electorals democràtics, la presidència d’Estònia del Consell de la UE el segon semestre o les negociacions del Brexit. Aquestes negociacions s’estan desenvolupant en un format de debilitament de l’adversari i amb una UE simpatitzant amb el referèndum escocès i la reunificació d’Irlanda, cosa que obre una finestra d’oportunitat tàctica que s’hauria d’aprofitar sense provocar impactes negatius. Els països ens reconeixeran quan s’alineïn els objectius amb els seus interessos. No abans.

La flexibilitat ha d’incloure la capacitat d’adaptació local del relat, emfatitzant, segons l’audiència, el caràcter continental o la voluntat de recuperació de sobirania; amb el fil conductor del dèficit democràtic espanyol que nega el dret a decidir a causa de l’herència franquista de la Constitució i dels poders fàctics.

La capacitat d’interacció es reforça si s’acompanya d’incidència mediàtica. Les ambaixades espanyoles, de fet, fa anys que participen en el debat sobiranista als mitjans locals (els mateixos ambaixadors d’Israel i el Brasil en les últimes setmanes), quasi sempre sense resposta catalana, quan hauria de ser sistemàtica. Es podria millorar la utilització de les estructures delegatives exteriors i convertir-les en part activa del debat públic. I deixar d’antagonitzar periodistes internacionals per les xarxes socials. Alhora, la creació d’un grup interparlamentari a Westminster, les declaracions de Fillon i Mélenchon a les presidencials franceses o el suport rebut de moviments progressistes internacionals mostren els resultats positius i la potencialitat de la incidència política transversal. Els països ens reconeixeran quan s’incideixi mediàticament i políticament, adaptant el discurs al seu context i quan aquest discurs sigui rebut amb simpatia per l’opinió pública. No abans.

Transversalitat, flexibilitat i credibilitat. Recuperar la credibilitat internacional passa per fer un salt qualitatiu en les mobilitzacions; eliminar la distància entre les declaracions i els fets; i sortir del bucle “consulta sense mandat - 18 mesos - eleccions sense mandat - 18 mesos - DUI diferida sense mandat...” Passa per dur a terme el referèndum amb fets consumats i recollir el mandat de manera automàtica i immediata. Si es torna a posposar el moment de ruptura, la nostra credibilitat internacional en pot sortir irremeiablament danyada. Els països ens reconeixeran quan els passos cap a la secessió siguin irreversibles. No abans.

Davant el dèficit democràtic a l’estat espanyol, la inferioritat diplomàtica i les dinàmiques geopolítiques, la transversalitat és l’opció més òptima per aconseguir reconeixements. Cal adoptar-la de manera unitària, flexible i proactiva.

I creïble: els països només ens reconeixeran si ens reconeixem primer nosaltres mateixos. No abans.