Qui ha de construir habitatge social?

L’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana presentaran aquesta tardor un concurs per crear un nou operador metropolità d’habitatge assequible en forma de societat público-privada. La part pública aportarà sòl i una part del capital, mentre que al soci privat se li demanarà una aportació de 120 milions d’euros, amb l’objectiu inicial de construir 3.000 habitatges assequibles en règim de lloguer.

Fa uns dies, l’article 'Sobre l’operador metropolità d’habitatge' de Maria Sisternas llançava des d’aquestes pàgines una pregunta que voldria entomar: “Si entenem que el tercer sector ha de ser part de la solució, si assumim que la construcció d’habitatge assequible és una prioritat, si hi ha acord per destinar el superàvit a l’habitatge, aleshores per què s’hauria de restringir la constitució de l’operador metropolità a un únic soci privat?”

La tesi de Sisternas era que, si bé és comprensible que es busquin socis solvents per formar part del nou operador metropolità d’habitatge assequible, el capital exigit al soci privat és inassumible per a moltes empreses petites que estan promovent models alternatius i no especulatius d’accés a l’habitatge. Alhora, però, Sisternas considerava que 3.000 habitatges són pocs davant del retard acumulat que té Catalunya respecte d’altres països europeus en matèria d’habitatge social, i que caldria invertir-hi més recursos. Com en tants altres debats, apareix una tensió entre la necessitat de respondre a l’elevada demanda d’habitatge assequible (quantitat) i fer-ho seguint models alternatius i no especulatius basats en el valor d’ús de l’habitatge per sobre del seu valor econòmic (qualitat).

Malgrat aquesta tensió, és innegable que l’Ajuntament de Barcelona està intentant conciliar aquests objectius quantitatius i qualitatius a l’hora de donar resposta a la crisi d’accés a l’habitatge que viu la ciutat. I és que, més enllà del nou operador metropolità d’habitatge assequible, ja s’està donant suport a la iniciativa de petits operadors i cooperatives d’habitatge mitjançant la posada a disposició de solars públics per a la promoció d’habitatge assequible cooperatiu, o la signatura de convenis de col·laboració per a la cessió d’habitatges buits a entitats del tercer sector.

Però també en el cas del nou operador s’estan integrant cooperatives i petits promotors i gestors d’habitatge assequible. Com ens recorda Sisternas, aquests “petits operadors aporten uns valors complementaris a la capacitat d’execució que tenen els grans”, i és per això que des del primer moment el Consorci de l’Habitatge de Barcelona els ha inclòs en les converses que finalment donaran lloc a la proposta que se’ns presentarà a la tardor. Existeix una estratègia integral en matèria d’habitatge que inclou cooperatives i entitats del tercer sector en totes les línies d’actuació que s’estan implementant en paral·lel.

Crec que els dubtes de Sisternas no són tant sobre la voluntat política d’integrar els petits operadors en el projecte d’operador metropolità d’habitatge com sobre la viabilitat d’aquests operadors en el marc d’una economia de mercat i, sobretot, sobre la necessitat d’evitar recórrer als mateixos inversors i grans operadors que han contribuït a crear el problema que ara intentem solucionar. En aquest sentit, una mala notícia i una de bona. La dolenta: per tal de captar la inversió necessària per construir habitatge assequible en quantitat s’ha de recórrer necessàriament a inversors que tinguin la capacitat financera i l’experiència necessàries per formar part d’un projecte de l’envergadura del nou operador. Les cooperatives d’habitatge i petits promotors socials que actuen al nostre país no tenen a hores d’ara la capacitat d’assumir, sense suport extern, la construcció i gestió dels 3.000 habitatges que s’han projectat. I la bona: existeixen inversors (locals i internacionals) que tenen experiència en l’àmbit de l’habitatge assequible i que poden assumir un retorn reduït a canvi de la seguretat que els brinda la participació pública en l’operador.

La construcció d’habitatge assequible és una prioritat, hi ha acord per invertir recursos públics en habitatge, i el tercer sector és part de la solució. L’Ajuntament promou la construcció d’habitatge assequible en règim cooperatiu i de lloguer per part d’entitats del tercer sector, alhora que construeix habitatge públic de manera directa. I per assegurar que assolim algun dia estàndards europeus, també busca grans inversors i gestors en l’àmbit de l’habitatge assequible per formar part del nou operador metropolità d’habitatge. A l’espera de saber els detalls de la proposta que es presentarà en els propers mesos, confio que petits i grans operadors continuïn tenint un paper en aquesta obra col·lectiva que és construir el parc d’habitatge social que ens mereixem.