"Ha canviat molt el país?"

Imagineu que esteu corregint una entrevista i us trobeu una pregunta com la del títol, què en canviaríeu? Alguns, m'imagino, l'obriríeu amb signe interrogatiu. Seria un canvi discutible i, per tant, opcional. Ja n'he parlat altres cops.

D'altres, més subtils, canviaríeu molt per gaire . És un canvi que molts llibres d'estil aconsellen en les construccions interrogatives, condicionals i negatives. Tot s'ha de dir, amb poc èxit. Jo també l'aconsello, sobretot en les negatives: serà sempre millor "No trigaré gaire" que "No trigaré molt". No farem mai massa per l'agònic gaire .

Ara bé, hem de tenir present que gaire no és viu en tots els dialectes i que, per exemple, un lingüista tan assenyat com Josep Lacreu veu poc viable la seva reintroducció en els registres informals del valencià.

També vull subratllar que l'ús de molt en aquestes construccions no és tant una incorrecció estranya al català com una opció que n'afebleix un tret diferencial. De fet, en algun context sona tan bé que fins i tot els que el desaconsellen el fan servir.

Fabra mateix l'usa a la gramàtica normativa ("No és molt freqüent que..."), i en un text tan supervisat com la Bíblia interconfessional hi trobo "¿En tens per a molt, d'estar aquí borratxa?"

De fet, no gosaria afirmar que el canvi de molt per gaire a la pregunta no suposi un petit canvi de sentit. Sent, doncs, un canvi possible, i fins potser recomanable, no era el que volia que em diguéssiu. Rumieu-hi el cap de setmana i dilluns en parlarem.