Ha arribat l’hora de repensar les ‘TV movies’ catalanes
No sabria fixar amb precisió quan vam començar a dir-ne TV movies del que tota la vida n’havíem dit telefilms. Però sí que recordo, en canvi, la motivació del canvi: deixar enrere una certa marca que arrossegava aquella denominació. El terme telefilm suggeria història formulària, producció modesta, poca autoria... en definitiva, un producte de segona fila no prou bo per arribar al cinema. Això, esclar, ja no és així. Ni als EUA ni aquí.
El Gaudí a millor pel·lícula per a televisió el va guanyar ahir La catedral del mar. Es tracta d’una obra que ja no encaixa en absolut amb la vella definició de telefilm (i amb un pressupost que supera el de totes les pel·lícules cinematogràfiques catalanes a concurs). Per començar, es tracta d’una sèrie de 8 episodis que, sumats, s’enfilen fins als 400 minuts. A Catalunya va tenir una audiència espectacular de 635.000 espectadors i un 28,3% de share, tot i que ja s’havia pogut veure anteriorment en obert -però en castellà- a Antena 3, on també va ser un èxit. Tot un fenomen que, en el circuit de premis, s’ha de conformar amb treure el nas als Gaudí -amb una versió resumida de dos episodis- en una categoria que cada cop tindrà menys sentit. Recordem que Netflix s’ha proposat esbotzar la tradicional paret que separa l’exhibició cinematogràfica de la televisiva, amb pel·lícules tan notables com Roma, Historia de un matrimonio i El irlandés, que ningú gosaria despatxar com a simples telefilms.
El motiu pel qual les sèries i les TV movies no participen en igualtat de condicions en els premis Gaudí és, al mateix temps, lògic i il·lògic. Lògic perquè els guardons busquen ser una palanca per promocionar tot un seguit de títols en el cada cop més exigu circuit d’exhibició cinematogràfica. És una festa gremial, pensada des de la indústria, no des del públic. I és il·lògic perquè, al final, s’imposen unes fragmentacions una mica artificials en un audiovisual que seria més potent si pogués mostrar tota la seva producció sense aquests tallafocs.
No es tracta només de l’aparador dels premis: també hi ha una desconnexió a l’hora de pensar en les múltiples finestres. No hi ha -o jo no sé veure-la- una mínima planificació de l’audiovisual català, optimitzant indústria i finestres.
I, després, hi ha una sèrie de regles no escrites que també es podrien posar en dubte. Per exemple, les TV movies catalanes estan encallades en la recreació històrica: les quatre nominades als Gaudí eren obres d’època. En un moment en què les plataformes aborden tots els gèneres en les seves TV movies, TV3 podria contribuir a una certa modernització del format i atrevir-se a finançar projectes més arrelats als nostres temps, amb un tempo més rabiós i urgent que no el que acostuma a imposar el film d’època. Això fàcilment acostaria nous públics a un audiovisual que, a vegades, peca de greu i pesat.
