A qui ha afectat més la crisi?
La gran crisi econòmica que va començar el 2008 ha incrementat la distància entre les rendes dels rics i dels pobres als països occidentals. Per aquesta raó, i altres que ara no ve al cas mencionar, han aparegut moviments com el del 15-M o el novaiorquès Occupy Wall Street, que va néixer el 2011 contra la iniquitat econòmica i social. Aquest moviment ha popularitzat l’eslògan “Som el 99%”, que fa referència a l’increment de renda que l’1% més ric dels EUA ha experimentat en els últims anys, que ha assolit nivells històricament alts.
Pel que fa a l’estat espanyol, la crisi ha tingut especial virulència en provocar uns nivells d’atur exageradament elevats. El boom immobiliari previ va ocasionar que molta mà d’obra no formada ni especialitzada trobés feina, com ara joves sense formació i immigrants. L’ajust via ocupació que va suposar la crisi va afectar especialment aquesta mà d’obra no especialitzada i els que ocupaven feines precàries i de caràcter temporal, que van passar a formar part de la gran bossa d’aturats. Per aquesta raó la crisi va incidir principalment sobre els més pobres i no sobre la classe mitjana, com sosté el sociòleg Pau Marí-Klose en contra del que s’ha anant divulgant.
Si distribuïm els ingressos en decils, es constata que els ingressos percebuts cauen en tots els grups, però les classes mitjanes no són les més afectades. Així, entre el 2008 i el 2014 els més pobres van perdre més del 25% dels ingressos, les classes mitjanes al voltant del 20% i les classes superiors entorn del 15%.
Així mateix, el 2008 els ingressos del primer decil (els ingressos dels més pobres) representaven el 2,5% del total, mentre que el 2014 havien disminuït fins a l’1,8%. En canvi, la participació dels decils intermedis (classes mitjanes) en el total d’ingressos es manté més o menys constant en aquest període.
De tota manera, seria poc rigorós afirmar que la crisi no ha afectat les classes mitjanes. El que han sofert és una transformació. En primer lloc, hi ha hagut una ampliació de la distància entre la classe mitjana alta i la classe mitjana baixa. El 2008 la primera ingressava 1,8 vegades el que ingressava la segona, mentre que el 2014 aquesta proporció era d’1,96. En segon lloc, també es pot observar que les classes mitjanes han envellit. L’edat mitjana de les persones que formaven el grup de rendes mitjanes i mitjanes baixes era de 40,1 anys el 2008 i s’havia incrementat a 43,9 anys el 2014. En el cas de les classes mitjanes altes, l’edat mitjana havia passat de 38,2 a 42,7 i el percentatge de les persones de més de 64 anys d’aquesta classe social havia crescut del 10% al 20,4%. En canvi, les rendes més baixes s’han rejovenit durant la crisi: la seva edat mitjana ha passat de 41 a 38,6 anys.
Per tant, com sosté el politòleg José Fernández-Albertos, la pobresa s’ha rejovenit durant la crisi. Això explica que entre el 2007 i el 2013 la taxa de pobresa s’incrementés entre la població més jove (de 16 a 29 anys), ja que va passar del 18,1% al 28,6%, i es reduís entre les persones de més de 65 anys, ja que va disminuir del 25,5% a l’11,4%.
Contra aquest increment de la desigualtat, el sector públic ha lluitat amb els diferents instruments de garantia d’ingressos (prestacions assistencials, prestacions d’atur, pensions, etc.) de què disposa. No obstant això, a Espanya la desigualtat s’ha incrementat perquè, entre altres causes, la quantia de les prestacions és insuficient, s’allunya dels estàndards mitjans europeus, per la qual cosa es fa difícil reduir la pobresa a nivells més baixos.
D’altra banda, si bé totes les polítiques que comporta un bon estat del benestar contribueixen a reduir la pobresa, una de les que tenen gran importància és l’educativa. Segons alguns experts, invertir en capital humà és el millor que es pot fer per reduir la pobresa a llarg termini. Hi ha una àmplia evidència de l’efecte positiu que el capital humà té sobre la productivitat del treball i la possibilitat de trobar feina.
Espanya i Catalunya també van coixes en aquesta qüestió. Ens allunyem dels estàndards europeus. La despesa en educació representava a Espanya el 2013 el 4,1% del PIB, mentre que la mitjana de la UE-28 era del 5,0% del PIB. Catalunya encara s’allunya més de la mitjana europea, amb un percentatge del 3,4% del PIB. A més a més, l’ajust pressupostari que ha suposat la crisi ha incidit negativament sobre la despesa pública en educació, i l’ha fet disminuir del 2008 al 2013.
Per tant, incrementar la despesa educativa és una prioritat per lluitar contra la pobresa, que afecta majoritàriament els que no tenen formació, alhora que s’ha de reformar el sistema perquè els més pobres tinguin les mateixes oportunitats que els d’altres classes socials.
