Pensar com a dones pageses

Vaig entrevistar Iridiani Seibert a Derio, Euskadi, el juliol del 2017, en l'Assemblea Internacional de Dones de La Vía Campesina on ella, com a representant del Moviment de Dones Pageses del Brasil i centenars de dones pageses més, arribades de tots els racons del planeta, va estar reunida per abordar les línies estratègiques dels pròxims anys. El que em va traslladar es pot resumir en una frase: "La nostra manera de pensar com a dones pageses és radicalment oposada a l'hegemònica".

Aquesta manera de pensar "com a dones pageses" l'han estudiada llargament investigadors com Marta Soler i David Pérez, de la Universitat de Sevilla i la Universidad Pablo Olavide, respectivament. Com expliquen en els seus articles, quan una petita pagesa brasilera critica l'agricultura basada en l'explotació de les terres amb l'abús de fertilitzants químics i pesticides; quan no entén una ramaderia amb animals en règim de presó; quan qüestiona els negocis que es fan amb bens col·lectius com els rius o les llavors; quan, en definitiva, qüestiona l'individualisme i les ànsies d'acumulació de beneficis que posen en perill la supervivència de la vida; el que estan descrivint dones com Iridiani, segons Marta i David, és una manera de pensar 'ecofeminista' de la qual podem aprendre molt.

En primer lloc perquè posa en evidència l'antropocentrisme, un sentiment de la societat occidental que considera l'ésser humà el centre de tot, una mena de déu sobre la Terra i, per tant, amb 'permís' per dominar la naturalesa i sotmetre-la a les seves més capritxoses necessitats. En segon lloc, perquè visibilitza la tendència de la societat occidental a situar la seva cultura i manera de fer per sobre de cultures a les quals menysprea (les "altres" cultures), per exemple, en la seva manera de relacionar-se amb la Mare Terra o Pachamama. En realitat un etnocentrisme que també exercim –sense travessar fronteres– cap a les nostres pròpies cultures rurals, que no deixem de ridiculitzar i ignorar. Finalment perquè ens mostra com, des d'un biaix androcèntric, és a dir el predomini de la mirada dels homes sobre la mirada de les dones, la societat privilegia el fet productiu i l'àmbit públic mentre infravalora les tasques de reproducció de la vida que succeeixen en l'àmbit privat, com ara la cuina diària o la compra d'aliments.

Ara que el feminisme de la igualtat i en contra de la violència de gènere està encomanant-se a bona part de la societat, posar-nos les ulleres de l'ecofeminisme o 'feminismo campesino popular', com l'anomenen les dones de La Vía Campesina a Amèrica Llatina, és una oportunitat per construir una nova estratègia civilitzatòria que cal assumir urgentment. I dic tot això perquè escoltant els debats dels partits polítics al voltant del 8 de març i ara en els debats electorals, tinc un punt de decepció. Les postures dels partits polítics que, en teoria, abracen el feminisme tenen un recorregut per fer encara molt llarg. A la dreta li pregunto si, més enllà de rebutjar la violència de gènere, entén que el feminisme proposa la defensa de la diversitat enfront de la globalització uniformitzada, anteposa la vida al capital i aposta per compartir, rebutjant competir. A l'esquerra li pregunto si entén que el feminisme, quan diu 'posar la vida al centre', està qüestionant el creixement infinit i plantejant la necessitat d'un decreixement, està posant l'ètica a governar la ciència i no a l'inrevés, i demana canvis radicals més enllà de les actuals propostes de 'capitalisme verd'.

Com diuen Marta i David, "l'agricultura i l'alimentació tenen un paper geoestratègic, ja que la manera com una societat s'alimenta construeix i reflecteix els altres àmbits d'organització social". Llavors, abracem el feminisme com les dones pageses abracen els rius, estretament.