Gustave Flaubert en el centenari de la seva mort (1980)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle breu de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) dins la secció literària “Días de varia luz” a 'La Vanguardia' (15-V-1980). Traducció pròpia. El cap de setmana passat es va representar al Teatre Nacional de Catalunya l’obra 'Bovary', adaptació de la novel·la 'Madame Bovary' de Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisset, 1880). El text teatral és de Michael De Cock i la direcció de Carme Portaceli.

El 8 de maig de 1880 va morir, a Croisset [Canteleu, Sena Marítim], el novel·lista francès Gustave Flaubert. Nascut a Rouen el 12 de desembre del 1821, en el si d’una família acomodada i burgesa, Flaubert va lluitar tota la seva vida per defensar la seva llibertat i trencar el marc en què el destí va voler tancar-lo. Antiburgès, com a bon romàntic, aquest escriptor ha passat a la immortalitat gràcies als fonaments d’una de les seves virtuts: la mestria en el seu estil. Influït per Les confessions d’un fill del segle, d’Alfred de Musset, Flaubert sempre es va mostrar com un home apassionat, tant en la seva vida particular com en la creativitat literària. La cerca de l’estil provocava en ell constants desficis al no trobar l’adjectiu o el verb necessaris per arrodonir una pàgina. Aquesta tendència al filigranat revertia en certa lentitud dels seus textos, perllongats en ocasions per l’ànsia de perfecció de la sintaxi i de vocables amb ressonàncies “musicals”. L’estil de Flaubert s’inclinava cap al romanticisme, circumstància que era la font perquè els paisatges, els personatges i l’acció de les seves novel·les abandonessin les idees abstractes. Amic de George Sand, de Taine, de Turguénev, dels Goncourt, etc., mantenia la seva independència pel que fa a les idees, defensant que només l’art roman i que tota la resta, incloses les idees, era voluble. “Les teories filosòfiques –deia– moren i altres vives arriben per reemplaçar-les”. Les seves novel·les més famoses són Madame Bovary (1857) i Salammbo (1862). En la primera d’elles –de la qual s’han fet nombroses edicions en tots els idiomes– es narra la història d’una provinciana insatisfeta, que acaba víctima del xantatge i del suïcidi provocat per mitjà de l’arsènic. Salammbo –obra que també ha assolit una gran divulgació– és exòtica i alambinada en l’escenari i en els personatges, però mostra els dots de creativitat i d’imaginació de Gustave Flaubert. La mort sobtada de Gustave Flaubert com a conseqüència d’un vessament cerebral ens porta a recordar l’afirmació que ell va confiar a Louise Colet, els favors de la qual va compartir amb Alfred de Musset, amb la frase següent: “Moriré en un racó llunyà sense que se’m pugui retreure una mala acció ni condemnar-me per una línia, per la raó que no m’ocupo dels altres i no faré res perquè s’ocupin de mi”. En els cent anys de la seva mort, l’escriptor Gustave Flaubert resta més viu que en els anys en els quals va escriure Salammbo o Madame Bovary.