Els guions no valen res
La vaga indefinida de guionistes dels Estats Units que ha aturat sèries i programes de televisió em fa pensar en una anècdota que acostuma a explicar el famós pianista James Rhodes. Diu que quan arriba a una reunió amb amics i li demanen que toqui el piano, així, qualsevol peça, com qui no vol la cosa, ell sempre els respon que no està treballant i que a ningú se li acudiria demanar-li a un professor, per exemple, que fes una classe de matemàtiques durant un sopar amb col·legues, així, per la cara. L’anècdota descriu molt bé un bon grapat de situacions que qualsevol persona que té la creació artística com a professió ha viscut en algun moment. I si ets un professional de l’audiovisual és probable que en els teus inicis algú t’hagi demanat fer un vídeo, així, sense pressupost, “perquè tens traça a fer vídeos”. Com si es pogués viure de crear vídeos sense cobrar-ne res.
Aquesta idea romàntica que la creació és quelcom que sorgeix de forma espontània, sense esforç, i que és connatural a les persones artistes arrossega molts problemes en el món de l’art en general i en el sector audiovisual en particular. En el cas dels guionistes la situació és dramàtica. Malgrat que és el col·lectiu del qual sorgeix la matèria primera per a pel·lícules, sèries i programes, és també el que més ha patit la fractura entre creació i economia des de temps immemorials. Com bé explica l’Àlex Gutiérrez al seu article “A quant va el quilo de guió a Catalunya?”, un dels principals esculls és saber, i voler, dimensionar econòmicament, amb justesa, el preu d’un guió. Per fer-ho cal conèixer el temps que un guionista ha d’invertir-hi.
Un professional del guió és algú que té sensibilitat i talent per crear i explicar històries, però que se'n surti bé no vol dir que no hagi d’invertir una gran quantitat de temps a, en primer lloc, esperonar la creativitat (que no sorgeix mai del no-res, se l’ha de treballar a fons), i, en segon lloc, a materialitzar-la i concretar-la sobre el paper. Aquesta primera fase de treball de qualsevol projecte audiovisual, anomenada desenvolupament, és la que massa sovint, i en concret al nostre país, exigeix als guionistes que treballin de franc mentre la productora s’excusa en la idea que està buscant el finançament per aixecar el projecte. Malgrat que els ajuts públics al desenvolupament són una realitat des de ja fa anys, el treball intermitent que exigeix aquesta primera fase d’escriptura i la incertesa que normalment rodeja el camí que agafarà el projecte esdevenen terreny pantanós on la dedicació al treball creatiu molt sovint no és compensada econòmicament, ja que els ajuts els controla la productora, no el guionista. Això, afegit al fet que els guionistes són un col·lectiu que majoritàriament cotitza al règim d’autònoms, els situa en una situació de gran vulnerabilitat. El cas, però, és que les audiències segueixen àvides d’històries i que el sector audiovisual té una enorme força social i la capacitat per generar economia. És per això que no és gens assenyat que els guions no valguin res.
