Ha començat el juliol i tot són alegries. Miris on miris hi ha un motiu per alarmar-nos. Gairebé tant com ens estressen les onades de calor de què ens avisen cada setmana i que ja ens cremen el cap molt abans. El futur el pinten molt fosc, però no és una d’aquestes tempestes que amb tanta sort han caigut sobre els nostres boscos. El futur és una tempesta rere una altra. En el pitjor dels sentits, perquè si anéssim sobrades d’aigua, rai, però els dies de pluja acabaran sent prou preuats com per anomenar-los “bon temps”. I ja fora hora. Les tronades arribaran, de fet, ja arriben, en forma de crisi econòmica. Aviso que està prohibit parlar d’“oportunitat” per respecte a qui no en té cap i a qui pateix les angoixes de no poder viure en unes condicions dignes. No és una ganga veure com anem una altra vegada pel mal camí quan ja sabíem que hi anàvem. No és agradable observar com els voltors es freguen les mans i estenen les ales davant d’aquest panorama.
Europa decideix rearmar-se com si als enemics actuals se’ls reduís amb els fusells de sempre. ¿Ho saben, aquests dels pressupostos, qui és l’enemic? ¿Són ells mateixos? ¿Quan podrem decidir directament què s’ha de fer, amb els nostres impostos? ¿Però ens posaríem d’acord o seria més o menys com ara? ¿A qui hem d’enriquir encara una mica més no fos cas que algú de dalt hi perdi i ens caigui a sobre? Als Països Baixos els pagesos han sortit massivament contra la llei ecològica que amenaça amb acabar amb bona part dels productors. Les revoltes no duren quan la repressió està organitzada i la por cau en un sol bàndol. Veurem. ¿És incompatible l’ecologisme amb la demanda alimentària excessiva que patim? Sí, i tant. El gas és la preocupació màxima d’aquest hivern. Gastem massa energia. Gastem massa de tot. ¿Passarem d’un extrem a un altre? A França es parla d’“economia de guerra” i dormim amagant-nos sota els llençols perquè no ens vegin els monstres. Els monstres no desapareixen. La seva funció no caduca. Hi continua havent problemes d’abastiment de diferents productes. L’euro cau i la prima de risc pot tornar de visita o per quedar-s’hi. La família mai no marxa del tot. Jo no hi entenc però encara recordo els homes de negre i totes aquelles històries de terror de la crisi anterior. Quants antecedents tenim i quants ens en queden per conèixer? Els remakes de la pel·lícula de la nostra història són cada vegada més apocalíptics. Ara hi hem de sumar pandèmies que no marxen i glaceres que es desfan com quan tires el cafè d’estiu damunt del gel. Es va quedar curta, l’apocalipsi. I això que encara no ha arribat.
Respirem.
L’altre dia veia una entrevista a Els matins de TV3 entre Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui, que va ser assassinat per ETA l'any 2000, i Luis Carrasco, membre del comando que el va matar. Parlaven de la justícia restaurativa, de la importància del diàleg, de la capacitat humana de penedir-se i d’escoltar. De com la víctima és capaç de mirar el botxí i de com s’afronten tots dos a les preguntes i a les respostes. De com curar les ferides, de com poder continuar la vida. Sempre que he pensat en aquests encontres em sembla un exercici dificilíssim que demana molta serenitat. Abans, certament, aquestes persones fan un treball psicològic molt ben acompanyades. Però tot i així. Abans, segurament, cap d’aquestes persones es veia capaç d’enfrontar-se al procés de diàleg. Per a ells ha estat una possibilitat d’encarar el futur. ¿No en podríem aprendre res, tots plegats, i convertir l’apocalipsi en un destí que ens curi les ferides en lloc de multiplicar-les?
