Guimerà i les sardanes. La Santa Espina (1924)
Peces històriques
De l’article de Miquel Capdevila (Juneda, 1887-Barcelona, 1953) a La Veu de Catalunya (19-VII-1924) l’endemà de la mort del dramaturg i poeta Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona, 1924). Avui fa cent anys que el general Lossada, governador civil de Barcelona en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, va prohibir La Santa Espina. Deia que era una sardana que els catalans escoltaven “amb el respecte i admiració que es tributen als himnes nacionals” i que era “representativa d’odioses idees i criminals aspiracions”. Encara no feia dos mesos de la mort de Guimerà, autor de la lletra d’aquesta sardana estrenada el 1907 amb música d’Enric Morera. Prohibida també el 1939 pel règim franquista, la resistència catalanista va reeixir a recuperar-la amb gosadia i astúcia com un himne patriòtic, junt amb El cant de la senyera i La balanguera mallorquí quan encara estava proscrit Els segadors. L’article de Capdevila, que es va publicar censurat en part, el van reproduir en el número 3 de l'acabada de fundar Revista de Catalunya (IX-1924), enguany centenària.
[...] Guimerà tenia una de les seves darreres diversions en les sardanes de la plaça del Pi, de Barcelona, recer ideal, proper a casa seva, per a la dansa catalana. Així que sentia refilar la cobla, Guimerà baixava, oferint l'espectacle commovedor del seu entusiasme de jovencell i la seva decrepitud de Patriarca a l'espona de la tomba. Li posaven una cadira al fons de la placeta i s'asseia silenciós i quiet, amb la seva figura venerable de cara a l'església. No estava mai sol: les damisel·les i els jovencells que emplenaven la plaça, malgrat l'egoisme tan natural de no veure res fora de llurs mútues afeccions, mai deixaven el poeta sense una rodona de joventut que confortava la seva ancianitat i sense un calor d’afecte que li allunyés de l'ànima el gel de la mort propera. [...] Guimerà parlava a aquells nois i noies amb afecte de besavi que contemplés la florida del seu amor. [La censura va suprimir aquí sis ratlles.] La cobla engegava a l'aire les seves notes, i les anelles s'anaven formant a l'ombra de l'església gòtica, sota el cel blau des d'on algunes estrelles treien el cap per guaitar cap a la placeta, on s'agermanaven una joventut ascendent i una majestat que s'atansava a la tomba, unides per la comunió de sentiments i amors. Alguna vegada la lluna, sortint per damunt la bella façana dc l'església, feia arribar els seus raigs fins al poeta, aureolant místicament la seva testa blanca, com si també volgués estar en aquell grup de joventut i vellesa, d'amor i respecte. [La censura va suprimir aquí cinc ratlles.] No cal dir que l'entusiasme de la gernació pujava de punt quan la cobla tocava sardanes inspirades en poesies del patriarca. Aquella Sardana de les monges que canta: “Les sardanes airoses pugen al cel / i tothom sent en l'ànima dolçors de mel...” posava agilitat als peus i ensomni als ulls, perquè tothom sentia l'encís d'estar prop del poeta creador. Encara més quan la cobla tocava La Santa Espina... [La censura va suprimir aquí sis ratlles.] La gent aplegada a la placeta tenia consciència de que aquell vellet que s'estava allí, quiet, i sense veure-hi, havia fet una concreció dels sentiments col·lectius. (En aquest moment passa pel carrer solitari de la redacció un home que va xiulant aquesta primera estrofa del cant immortal de La Santa Espina. Hi ha casualitats que ni fetes a posta. És una vibració del sentiment col·lectiu que expressa el dol general i que arriba fins a aquesta taula, portant-me el pagament d'aquest article que no s'acabaria mai.) Darrerament feia uns dies que Guimerà no baixava a les sardanes de la Plaça del Pi, i els grups es preguntaven noves de la seva malaltia amb el pressentiment que ja no tornarien a veure’l. La primera nit que se n’hi ballin, hi haurà dol en l'aire, com n’hi ha a tot Catalunya.
