Guimerà, candidat català al premi Nobel (1907)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
De l’article del crític i historiador de la literatura Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877-1961) en el diari El Poble Català (31-I-1907). Aquest matí, a les 10 h, obren al Vendrell un seminari dedicat al dramaturg i poeta Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) amb una ponència d’Enric Gallén, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.
L’ acord de l’Acadèmia de Bones Lletres proposant com a candidat català al premi Nobel el nostre eminent dramaturg Àngel Guimerà, ha estat acollit amb unànime aplaudiment per l’opinió de la societat catalana. Bé és veritat que podríem trobar entre els poetes i literats de la nostra terra altres personalitats de mèrit preeminent que ostenten grans qualitats comparables, si no superiors algunes d’elles, a les que pugui ornar el geni del candidat electe [...] però a cap d’ells acompanya en un grau tan alt com a Guimerà, entre un conjunt de facultats excepcionals, una condició, que és la indispensable per a que el nom i les obres d’un escriptor traspassin les fronteres i rodin el món civilitzat: la popularitat. Aquesta ha sigut segurament el pes que ha fet caure la balança a favor de Guimerà en l’esperit dels jutges designats per a decidir la candidatura. [...] Ell ha fet el millor drama romàntic del nostre teatre (Mar i cel ) i el nostre millor drama rural (Terra baixa ). Entre els nostres poetes romàntics de la passada centúria pocs, per no dir ningú més, han assolit la força d’expressió, cap ha arribat a la potència de fantasia i a l’harmonia de construcció que revelen composicions com En lo desert i L’any mil, que són veritables chefs d’œuvre dintre llur escola. Per altra banda, en el camp naturalista, Guimerà ha produït la flor suprema del nostre rusticisme, en Manelic de Terra baixa [...] Guimerà ha posat al nostre teatre la base rústica i informe, però ferma i sòlida, per a que les generacions successives vagin bastint al seu damunt les airoses voltes i elegants columnates, i, més endavant, les filigranes dels capitells i de les agulles, amb la plena confiança de que els fonaments no els trairan, abans sostindran ferm el noble pes del gran bastiment aixecat al través de moltes generacions. I tota aquesta obra transcendental l’ha pogut fer Guimerà gràcies a una condició: la d’ésser poeta. Sense ella hauria inevitablement naufragat en la seva virada cap al naturalisme. Ell tingué la virtut de prendre aquest només com instrument a posta per a expressar plenament les seves intuïcions de la força primitiva i de la ingenuïtat ancestral de l’ànima del seu poble. Mancat d’aquest instrument, no hauria arribat, servint-se del seu primer art romàntic, a encarnar aquesta ànima en el seu Manelic de Terra baixa, que ara comença el seu romiatge pel món [...]. A darrera hora, però, en la seva darrera producció, La Santa Espina, estrenada de poc en el Principal, sembla voler retornar, com un infant pròdig retorna a la llar primera, al romanticisme de la seva joventut. [...] Ens ha donat, en conseqüència, una obra en que lo fantàstic i lo popular campegen estretament lligats i harmonitzats, per a resoldre’s al final en una esplendent afirmació de la viva realitat, en un corprenedor holocaust davant les ares de la ingenuïtat de l’ànima primitiva del nostre poble. [...]
