Guillem Viladot i els Reixos sense regals

Avís per a camells sense fato. Els Reixos no duen tot el que demanes. Massa vegades els Reixos no toquen vores. Tant xumar per les cases. Més que professionals del regal semblen professionals de la dipsomania. Anem als Reixos de licor 6 de gener del 1971. Llegim el Diario de Lérida. Secció moble bar confidencial: «Para ciertos ‘intelectuales’ ha causado sorpresa el éxito de Guillem Viladot o el tenido hace unos días por Vallverdú. Lo bueno de estos ‘intelectuales’ es que sólo son conocidos en su ‘propia salsa ’». Vas a taula. El premi Josep Pla del 1970 té com a finalista l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot. I el del 1969, l’escriptor de Lleida Josep Vallverdú (feia poc havia guanyat Josep Maria Folch i Torres). Sorprèn aquest regal repetitiu, escleròtic d’alguns Reixos de casa nostra: sempre ser finalista i sempre no ser prou. Fins i tot quan ser finalista és ser molt. Però per a alguns, alguns mai no som prou.

Aquí no arriben mai els Reixos. El centenari de Guillem Viladot (1922-2022) no és un dels regals de les commemoracions oficials de la Generalitat. Sarau. Hi ha emprenyada serenya (manifest massiu). Lògica. Racional. Animal. Sideral. Des de Lo Pardal - Fundació Guillem Viladot i l’Ajuntament d’Agramunt fa anys que s’hi treballa. Carbó (Cultura ha reaccionat al manifest dient que “es bolcarà” en els actes que es facin). Viladot no és oficial. És il·legal, informal, no públic, no-no-sé-què... Sempre no. Sisplau, el tema aquest no va del parany “commemoracions”, permutacions, combinacions i altres ereccions. No. Va d’una altra cosa. Vull que el mateix Viladot ho expliqui. En una entrevista li demanen com és que, un dia, com qui no vol la cosa, comença a fer el que els saberuts en van dir “poesia concreta”. Diu: “Poesia concreta, visual, oftàlmica, icònica, guestàltica, semiòtica o digues-li el que vulguis. El nom no fa la cosa. Era una resposta a una necessitat. Jo en aquest sentit vaig ser un franctirador des d’aquí, a Agramunt. Eren els anys cinquanta. Després vaig saber que a Barcelona hi havia en Brossa. Només que ell partia d’una immensa informació i jo de la necessitat del desig. I això no és cap judici de valor”. Aquí hi és tot.

Es diu de Viladot que és el Brossa de Ponent, però no es diu de Brossa que és el Viladot de Llevant. ¿Entenen els Reixos dipsòmans? Tot depèn d’on vius i de què dius. Màrius Torres no ocupa el lloc que li pertoca en la literatura catalana. A Joan Barceló (el superescriptor de Ponent i Catalunya) fa quatre dies no el coneixia ningú i d’altres no volien saber res d’ell. Josep Vallverdú viu com una perdiu que fa viu-viu, però als 98 anys no té el reconeixement que hauria de tenir sent un dels escriptors més populars i polièdrics que tenim. Són finalistes. Perifèrics. Allunyats. Invisibles... lliures. Vallverdú i Viladot van decidir no viure a Barcelona. Van decidir escriure des d’on volien i sobre el que volien. La llibertat és pecat. No és Ponent: és tot el país. Parlem?

Parlaré sobre mi per culpa d’en Viladot i d’en Vallverdú, perquè me’ls estimo. A l’octubre vaig publicar un llibre després d’anys i panys. Una història original, amb documentació inèdita. I bla, bla. En portem tres edicions, i arribarà la quarta. Fem presentacions cada setmana. Ha sortit als mitjans. Però saben quin és el problema? Que al segle XXI una persona (i n’hi ha tantes!) important em va dir que s’estranyava d’això del meu llibre. Que el veia als llocs, que se’n parlava, i que era curiós perquè era un llibre sobre “agricultura” i “d’allà” (Lleide ). Aquest és el tema. Que no parlem ni d’agricultura ni “d’allà”. Menteixen. Parlem de tot i per a tot el món. El tema és aquest. Repetidament, reiteradament, per a alguns d’aquest país no som prou. Som inferiors. Som menys. T’ho diuen parlant des d’una secta, un búnquer, un cau. Des d’una misèria de postguerra mental de bombeta de 20 watts. Des d’un provincianisme enllustrat amb ulleres fumades de pseudomodern escarabat de pa sucat amb oli. Des de l’analfabetisme de no saber distingir un enciam d’una escarola. Això passa: tenen por. Que es vegi la seva mediocritat professional de tebi cafè amb llet existencial. Teniu por.

D’altres alegrement commemorem que Viladot té llibres i lectors o que la setmana passada, després de passejar amb en Vallverdú per Balaguer, arribem davant de casa i l’esperaven palplantats al carrer uns nois nerviosos. Venien de Valls, expressament, sobtadament, sense tenir idea d’on vivia, per demanar-li amb tota la il·lusió si podia recitar un poema per a un disc. Que el volien a ell. Perquè parla d’amor com ningú. Els Reixos, i els regals, són això, lo altre carbó “en su propia salsa ”.