Soraya Sáenz de Santamaría

A la que va ser vicepresidenta del govern de Rajoy me la va presentar a l'Hotel Palace un conegut polític democristià. Era, em va dir, la seva esperança blanca, necessitats com estaven de ‘bon rotllo’ per resoldre els temes que enfrontaven el govern de la Generalitat amb el de l’Estat. Em va semblar simpàtica. Dir això d’un polític no sé si és poc o molt. Els fets han desmentit el meu a priori, i suposo que a Junqueras, que inicialment també semblava d’aquella opinió, li va acabar passant el mateix. Sé, de fet, que alguns dels seus –del mateix PP– van acabar rebatejant la "niña de Rajoy" amb el nom de la nina malvada d'una coneguda pel·lícula.

Ha transcendit recentment que Sáenz de Santamaría s’ha incorporat al bufet Cuatrecasas. Ha estat prou comentat el pacte a què va arribar el 2015 el cap del bufet amb la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, jeràrquicament dependents del govern espanyol en què Sáenz de Santamaría era la totpoderosa vicepresidenta. Aquell pacte va permetre, com sovint passa amb els que delinqueixen fiscalment, que Cuatrecasas no anés a la presó. Per molt que sabem que aquest no és un acord 'ad personam', segur que Soraya és llesta i sap que ara tot fa molt mal tuf. Però ja s'ho faran.

El que vull comentar aquí és el tema de les interpretacions que es fan de les incompatibilitats jurídico-administratives pel bé de l'ètica personal, un tema que en aquest cas afecta la "gran jurista", com se l’ha qualificada –és cert que el seu enginy jurídic ha estat ben posat a prova davant del cas Gürtel i altres episodis del govern a què pertanyia.

I ho he de fer perquè, amb motiu de l'exquisidesa de la seva interpretació jurídica (en aquest cas, de la llei 3 del 2015), després de sortir del Banc d’Espanya he hagut de guardar dos anys sobrevinguts d'incompatibilitat. Per decisió de Sáenz de Santamaría, als qui vam entrar com a consellers de govern d'aquell banc sense aquest condicionament, quan en vam sortir, i per una interpretació extensiva del que eren els alts càrrecs de l’administració, se'ns van aplicar dos anys d'incompatibilitat. Aquesta circumstància quedava suposadament compensada amb el 80% de la retribució prèvia obtinguda del banc, una quantitat que superava per poc la pensió de jubilació màxima. Es dona el cas, a més, que la llei que l'exvicepresidenta va reinterpretar reconeixia explícitament la compatibilitat d'aquesta compensació amb la docència universitària –això era així en el nomenament i ella ens ho negaria en el cessament–. Doncs bé, he complert estrictament la incompatibilitat fins al final d’aquest mes de febrer, fent classes i sense acollir-me a la compensació.

La imposició de la incompatibilitat en el meu cas va ser, com he dit, una condició sobrevinguda i no prevista en el moment de l’acceptació del nomenament del consell de govern del Banc d’Espanya en el seu dia. L'homologació com a alts càrrecs ja era prou discutible essent com érem consellers externs, i de fet modificava la llei del Banc d’Espanya per la via de canviar-ne el reglament. Però així ens ajustàvem al que volia la vicepresidenta, enfebrada amb el tema de les portes giratòries. Se'ns va dir que es tractava de fer valer l’aforisme de l’aparença de "la dona del Cèsar". Certament vaig qüestionar tant el contingut com el procediment, que els meus coneixements de dret em bastaven per denunciar. Per la lleialtat deguda a una institució que en plena crisi havia de mostrar transparència en grau màxim, i perquè se'm va dir obertament que, si anàvem a la modificació de la llei, la governança del banc encara podia prendre més mal, vaig acatar el que em demanaven –no només des de les jerarquies del banc sinó que també m'ho demanaven molts dels companys consellers, que estaven a prop de la jubilació, i als quals per tant ja els anava bé l’aplicació de la incompatibilitat durant dos anys després del cessament, perquè els suposava una compensació superior a la pensió que altrament tindrien.

Bé, fins aquí els fets. Em sembla molta barra que, ara, sense que hagi passat ni un any des del seu cessament, Sáenz de Santamaría s'incorpori al despatx professional amb tots els ets i uts, a més de mantenir el càrrec al Consell d'Estat, i tot això esperant que hagi renunciat a la indemnització com a exmembre del govern. Per molt que possiblement tot s’ajusti a les normes, no em sembla que ella hagi practicat el que predicava per als altres.