Borrell

Catedràtic d'economia de la UPFConec en Josep Borrell. He debatut amb ell temes d’economia europea i durant un curs va ser professor associat a la UPF en una assignatura de la meva àrea, anàlisi de polítiques públiques, en què compartíem la docència. No descobreixo res si dic que és una persona llesta, amb un gran recorregut i de verb fàcil. No judicaré cap dels seus posicionaments polítics, que no em pertoquen ara. Però sí que voldria destacar que la seva habilitat de prosa no fa sempre bo el contingut del que explica. Ho dic arran de la seva visió del finançament autonòmic i de les balances fiscals en particular. No vull entrar aquí en temes de finançament autonòmic. Em passa com amb el debat que vaig tenir amb Carlos Solchaga ja fa uns anys, i que circula encara a la web. Un ministre, per llest que sigui i per meritòries que hagin estat les seves contribucions a la política econòmica, no sempre ho sap tot; en particular, si s’ha despenjat de la realitat del funcionament efectiu de la descentralització fiscal espanyola perquè, per exemple, fa temps que es dedica a la consultoria, als despatxos o a d'altres activitats. Conèixer com funciona el petit Frankenstein del finançament autonòmic no és exigible ni a Solchaga, a qui cal perdonar els errors, com va quedar demostrat al debat, ni a Borrell. Però vet aquí que Josep Borrell, juntament amb Joan Llorach, en un interinatge polític dedicat a fustigar el sobiranisme català, va publicar el 2015 els seus 'Las cuentas y los cuentos de la independencia'. Jo he llegit amb cura el llibre i he seguit tant el contingut com la vehiculació mediàtica que ha aconseguit. Un impacte a Catalunya que mai hem aconseguit a Espanya els qui pensem de manera diferent: ni invitacions a fòrums estatals ni a mitjans de RTVE (que, esclar, els d’aquí no hem pogut exigir), i només en unes poques ocasions hem pogut treure el cap a la premsa escrita. He de dir, en tot cas, que quan Josep Borrell ha criticat amb duresa els pro balances catalans, el meu nom s’ha salvat. En tenia d’altres a l'abast, val a dir que més llaminers, que, per les seves interpretacions més extremades, devia pensar que es mereixien les diatribes més que no pas jo.

Els qui em coneixen, més d’un cop m’han demanat de fer un debat amb ell. Sempre m’hi he mostrat disposat: tinc accés a Josep Borrell i crec que el respecte en matèries no polítiques és mutu. Però sempre vaig demanar que el debat fos a Madrid. No aquí. En la trampa de fer dubtar sobre el dèficit fiscal català ja hi va caure en el seu dia fins i tot l’hàbil Junqueras. El tema de les balances fiscals s’hi presta: és complex i permet diferents mètodes d’estimació, diverses hipòtesis, bases de còmput i períodes temporals de referència de cicle econòmic divers. De manera que, amb eloqüència i oportunisme, un bon orador sempre pot treure rèdit de qüestionar els saldos del dèficit fiscal català. Ni que sigui pel dubte que deixa en qui l’escolta per decidir qui té raó en favor de ‘moltes raons’. O que permet dir, com va fer un exportaveu d’economia socialista al Parlament, que no ens havíem de discutir sobre si el dèficit fiscal català era del 6% o del 11% del PIB, ja que "no calia barallar-se per unes dècimes".

Mai no es va voler fer el debat de les nostres visions fora de Catalunya. En canvi, el seu llibre 'Las cuentas y los cuentos de la independencia' no parava de vendre exemplars! Els qui fèiem els informes per als diferents governs de la Generalitat, socialistes inclosos, ho hem fet sempre gratis, amb el dia de glòria de la presentació, perquè després els estudis es quedessin dins un calaix, mentre que el llest del Borrell en feia negoci! Bé. Tot això ve a compte d’una llibreta que guardo amb els detalls del que entenc que són els errors de Borrell, els quals, crec jo, s’han de referir a la interpretació dels saldos, a la discussió de si neutralitzar o no els dèficits, i a com va utilitzar una frase del conseller Mas-Colell referida a un altre context (el dels comptes públics i no els de la balança fiscal, dels quals són només una part) per criticar suposadament els subordinats i altres acadèmics per no estar a l’altura del conseller. I com, dos cops, va callar, i va encaixar sense rèplica dues respostes del mateix conseller Mas-Colell, que deia en poques paraules que Borrell no sabia de què parlava. Esclar que Mas-Colell se’n va cansar, i el ressò mediàtic a la premsa de conveniència va ser nul mentre Borrell anava per la dotzena edició dels seus 'Las cuentas y los cuentos...'.

Espero i desitjo ara que en matèria de representació exterior dels interessos d’Espanya en Josep Borrell en sàpiga més que de finançament autonòmic i balances fiscals. Segur que sí. I que la seva innata capacitat d'argumentar brillantment es dirigeixi a noves qüestions que millorin l'avui malmesa marca Espanya al món.