Jo acuso

He de confessar que sempre havia envejat del dret el rigor i l’hermenèutica des dels principis de l’ordenament jurídic en què s’estructurava. Contraposava així el que estudiava en la llicenciatura en dret amb el que vivia en els meus altres estudis d’economia, en què, tot i desmarcar-se dels sociòlegs a qui consideraven fins i tot de bases de coneixement més espúries, els professors d’economia ens impartien àdhuc la teoria econòmica des de dues visions diferents i així de manuals. Sraffians i neoclàssics enfrontats, i amb textos complementaris de Rosa Luxemburg per si no teníem prou confusions. I ho feien en la teoria econòmica, fonament suposat de la nostra ciència! No diguem ja en els departaments d’estructura econòmica, dividits entre els ortodoxos i els marxistes (amb assignatures i perfils docents separats), o en la política econòmica, de la qual acabaves amb una visió o altra segons el professor i el grup que t’havia tocat, amb cátedros que no es podien veure entre ells per mor de la seva ideologia, incapaços d’articular un únic programa docent. En canvi, jo observava que en els estudis de dret no hi havia drets penals diversos, ni civils, ni mercantils separats. Hi havia càtedres diferents, però si quelcom feien era lluitar en favor dels seus despatxos professionals privats, que compatibilitzaven amb la universitat. Hi havia en tot cas una regulació única (els codis) i una jurisprudència que jeràrquicament acabava acotant les interpretacions dels articulats als casos concrets.

Durant una època prou llarga vaig conrear camins intermedis entre l’economia i el dret (fallida de mercat i intervenció pública era la meva recerca) i, tot i incorporant el que sabia del dret administratiu, sovint no aconseguia prou bé explicar la realitat ni anticipar-me a les pèrdues de benestar social que les epidèmies del cicle econòmic comportaven. I molts economistes hem acabat demanant disculpes públiques pels errors comesos en la gestió de l’economia real, per les faltes de percepció dels efectes de les intervencions regulatòries o quan no vam saber interpretar prou bé el què i el com de la crisi financera, tal com vaig viure en primera línia. Enyorava en aquell moment no haver-me atrevit a exercir com a advocat, on tot aparentava ser més tranquil, robust i coherent.

Certament, la meva admiració pel dret era un miratge. En vista del que he anat observant últimament en molts dels nostres juristes practicants, seguint amb interès, recuperant classes d’antics professors –alguns membres eminents avui de la judicatura–, proclamo ara que el dret és una ciència social més. És obra d'humans que fallen en entendre la justícia, com els economistes en la macroeconomia. L’ordenament jurídic ha mostrat a casa nostra ser interpretable a conveniència, sovint des del retrovisor (reajustant les coses una volta preses les decisions) i justificant el que ha calgut. Això sí: emparant-se en tota una nomenclatura prou tancada, per bé, sembla, de salvaguardar amb ambigüitats essències superiors. No he trobat en aquest exercici la traducció dels grans principis axiològics que vaig aprendre del dret natural, la filosofia del dret o implícits del mateix dret romà, com a assignatures troncals, deterministes de la seva predictibilitat, sinó de les estructures de determinats poders. Ni els tan bàsics de la separació de poders, de proporcionalitat en les penes o de l'in dubio pro reo libertate. O quan es vol jutjar el major Trapero per un delicte de rebel·lió pel qual ja en sentència ferma no s’ha condemnat els seus superiors. On anem a parar amb tota aquesta deriva?

La gran diferència, però, entre l’economia i el dret, avui mateix, en el nostre país, rau en el corporativisme que exhibeixen els professionals del segon respecte als del primer. A diferència dels economistes, els juristes, en general, és clar (gràcies, Javier, Joan i José Antonio), no demanen perdó pel que estan fent alguns dels seus amb l’aplicació del dret, del dret en majúscules. Observo que molts eminents juristes callen el que observen, tapant les vergonyes pels errors comesos, amb tota una parafernàlia d’arguments procedimentals, ridícula als ulls de molts. Analistes del dret que, en el cas concret del que estem vivint, són tebis, anguiles, acomodaticis, han dit i desdit, matisant ad infinitum com a salvaguarda del desori judicial. Interpreto que ho fan per no perdre una prerrogativa de la que se senten investits i que creuen que els situa per sobre de l’humà i del diví de la mà de la pertinença a l’estructura genètica que suposadament fa per un règim democràtic. Totes les giragonses que mostra avui el poder judicial espanyol i la tuna de professionals que l’envolta desprestigien entre la ciutadania, no tan sols el dret sinó la mateixa democràcia espanyola, per molt que aconsegueixin imposar-se, engarjolin o atemoreixin amb les seves decisions. I, en aquest escenari, no veig prou dissidents entre les seves files. Calen els contestataris, tal com magistralment ha tractat en la nova pel·lícula El oficial y el espía Roman Polanski, que facin el J'accuse d’Émile Zola. El silenci de molts juristes espanyols amb el que està passant fa olor avui de naftalina, de posició corporativa en favor d’un dret a preservar malgrat les seves carències, que es vol aïllat de la crítica social, absent d’una renovació que el pugui apropar a un món real que el disgusta. Em recorda allò d’alguns polítics que, per la unitat de la pàtria com a valor suprem, es mostren disposats a sacrificar la pròpia democràcia. Però, com mostra el cas Dreyfus a la pel·lícula esmentada, basta un principi d’ètica universal i de respecte als drets humans perquè, mantingut sense embuts, tard o prest posi cadascú en el seu lloc. I per tal que a aquells que han fet embulls sense un nord clar en les seves actuacions els hagi de caure, finalment, la cara de vergonya.