Quan l'economia confronta amb la pèrdua de salut

En les meves classes d'economia he explicat durant anys que, davant d'una contingència d'efectes incerts que seria millor evitar, si els costos (totals: els socials inclosos) que imposen els instruments per combatre-la són també incerts, el que s'ha de fer des de la regulació pública és posar-se en el pitjor escenari.

Això ve al cas per l'aparició del Covid-19 i l'emergència que suposa, la qual, al meu parer, ens va situar en aquell supòsit. Per tant, la cancel·lació dels grans esdeveniments que teníem en portes em va semblar raonable. Tot i que les mesures adoptades a cada país i en cada moment no són estrictament homologables, l'experiència del que hem observat ja ens permet passar de la incertesa a l’avaluació del risc, amb una determinada assignació de probabilitats, i a valorar quina serà l'evolució de l'epidèmia abans d'entrar a la part plana de la corba, quan la taxa de contagi, continguda i controlada, perdrà força.

Al llarg de molts anys m'he posicionat a favor de l’avaluació econòmica, a l’àrea de salut en particular. Algú es pot preguntar, doncs, on queda tot això ara que es diu que s'ha de fer "tot el que faci falta, quan i com faci falta i en la quantitat que faci falta". Els economistes de la salut tenim bones mesures dels resultats sanitaris (anys de vida ajustats per qualitat, en diem). Però els que hi afegeixen el llindar del cost suportable (posar un màxim a la despesa necessària per salvar una vida) poden portar pel pedregar la contribució que des de l'economia es pot fer a l'anàlisi sanitària. No es pot passar de l’avaluació micro a la macro sense solució de continuïtat, especialment en matèria de salut pública, que tantes externalitats provoca en l’economia i el benestar social. Ara es tracta, simplement, de fer el que cal, de no perdre anys de vida per manca de la millor atenció sanitària possible. Ho dic perquè, si davant el Covid-19 algú exigís un equilibri entre els beneficis marginals (morts evitades) i els costos marginals imposats a la societat per les mesures dràstiques (confinaments, enfonsament de l'economia, atur i depressió...), totes elles amb impactes significatius en salut, contribuiria a identificar els economistes amb acadèmics deshumanitzats. Aquesta interpretació de l'eficiència no seria ara per ara la socialment desitjada: el benestar intergeneracional considera necessària la no discriminació dels col·lectius de més edat i la població en pitjor estat de salut.

Això, tanmateix, no ens ha de llançar als braços dels que volen més de tot, especialment si és nou i a qualsevol preu, mentre incorpori una mica de benefici independentment del seu cost. La sensatesa imposa limitacions en tots dos bàndols.

Sorprèn que sigui una contingència tan desgraciada com el Covid-19 la que posi avui en valor la capacitat antisèptica del nostre sistema sanitari. És com si el coronavirus hagués sortit al rescat de la manca de consideració que es té a alguns dels agents que apuntalen el nostre sistema de protecció social. Em refereixo en particular al sistema català, l'infrafinançament i els dèficits de governança del qual hem posat en evidència en un estudi recent per al Cercle de Salut –La malaltia de la sanitat catalana–. La manera com l’administració central interpreta el que constitueix necessitat de despesa per als diferents territoris –que ofega tot intent de millora de finançament per capacitat fiscal– ha descosit un sistema que ha gastat el que no podia pressupostar, que s'ha finançat amb càrrec a proveïdors –aquest és el miracle que permet la concertació hospitalària–, que ha hagut de ser tolerant amb les compatibilitats professionals –professionals que, malgrat tot, en els moments clau han estat a l'altura de les circumstàncies– i que s'ha vist vilipendiat davant de tota proposta d'avenç en la seva governança per allò dels dimoniets de la suposada privatització sanitària.

Tot i això, aplaudit el compromís de la resposta professional, ens queda un futur encara més incert. Un cop superada la pandèmia caldrà afrontar una nova purga dels comptes públics, que quedaran tocats. El finançament no donarà per gaire, i arrosseguem l'inconvenient que els canvis necessaris en la sanitat pública es van posposar en diversos moments –primer des de l'"Espanya va bé" i després des de les retallades poc discriminades–. Així doncs, l'accent s'haurà de posar llavors en els canvis de governança, com ara més responsabilitat individual en el consum de recursos o més participació de la societat en els òrgans de govern. I caldrà vèncer la reclamació de remeis que passin per l’estatalització i el retorn a la vella sanitat.

Reivindiquem, si més no i mentrestant, la importància del bon govern, de la cohesió social, de la salut pública, de l'assistència sanitària, de la motivació intrínseca dels professionals. I serveixin aquestes línies perquè un estudiós de l'economia pública reivindiqui la importància de comptar amb institucions que funcionin i amb bons analistes de l'activitat pública al servei dels ciutadans, perquè fora del sector privat també hi ha vida intel·ligent.