Vergonyes de fa “moltíssim temps”
Quan ja no s’esperaven notícies d’una de les més grans indignitats de la democràcia espanyola, quan ja havíem assumit que l’administració de justícia a Espanya conté elements orgànics d’altíssima toxicitat, el Consell d’Estat ha proporcionat un ansiolític a la població, sobretot als familiars vius de les víctimes de l’accident en terres turques del Iak-42 que transportava tropes espanyoles de tornada de l’Afganistan. Hi moriren 75 persones. (L’afer està ben contat a Wikipedia, i el relat ens renova l’horror de ser governats per persones com José María Aznar o Federico Trillo.) El Consell d’Estat ha tret el vel d’innocència amb què Trillo, aleshores ministre de Defensa, havia volgut passar a la història. L’operació estava ben dissenyada: després de judicis molt clements, l’enviaren d’ambaixador a Londres, una plaça que, no sabem ben bé per què, té l’aura de la més refinada diplomàcia –coses de la literatura–. Per als familiars de les víctimes, aquest destí era un sarcasme. Ara alguns d’aquests familiars han rebut la notícia amb un tardà sentiment de conhort.
L’oposició ha demanat que Trillo dimiteixi del seu càrrec d’ambaixador a Londres. Sembla una pena molt bona de dur per a qui acumula responsabilitats tan greus –segons el Consell d’Estat–. Ja em perdonaran la demagògia, però per molt menys hi ha ciutadans que, quan ja havien refet i redreçat la seva vida, han hagut d’ingressar a presó per petits delictes sense sang comesos cinc anys enrere. Però, realment, és demagògia? O és que hem bastit unes formes de fer justícia que emparen els poderosos amb moltes més garanties que els més vulnerables? La pregunta és d’un naïf imperdonable. Esclar que és així. Per què, doncs, recordar-ho és demagògic?
Aquells fets posaren en relleu la gangrena del govern d’Aznar. El president volia que la mort dels militars no durés gaire en els mitjans de comunicació, i a aquestes presses s’atribueixen les esburbades identificacions dels cadàvers. Enterrats amb tots els honors que fa al cas, les condicions de l’avió que els transportava havien de ser silenciades i oblidades. El ministre Trillo i els militars d’alta graduació encarregats d’aquella missió feren tot el possible per complaure el president. La idea era que els fets no deixessin empremta a l’opinió pública espanyola –o que hi deixessin el record d’uns fets heroics–. Però les proves acumulades dificultaren el pla de l’oblit. El tema va tenir un pas pels òrgans de justícia que encara ara fa empegueir. Però els historiadors, sens dubte, hi sabran llegir la ignomínia fonamental d’un estat de coses que tones i tones de literatura han volgut presentar com un capítol brillant de la història.
Hereus d’aquell govern són els governants d’ara. Les divergències i les discrepàncies, no ens deixem enganyar, no afecten l’estructura de l’edifici, que, en puritat, és el mateix que ha bastit la dreta espanyola en el decurs dels segles. El partit del govern actual d’Espanya és el més corrupte de tota l’etapa de democràcia a l’espanyola, i, tot i que tanta abjecció no s’ha reflectit a les urnes per raons que no fan al cas, aquesta característica o definició ha acabat passant-li una factura realment piadosa. Al Parlament espanyol el PP té dificultats per tirar endavant polítiques que han caracteritzat el seu mandat anterior, però de moment se li permet governar –el PSOE us n’informarà.
Sura en l’aire el supòsit que el PP ha de fer alguna cosa per rentar-se la cara. Així, per exemple, va abandonar Rita Barberá a la seva sort –de la seva mort en culpà quasi tothom que no fos el mateix partit–. El propòsit de regeneració i transparència són objecte de manifest gairebé diari, sobretot en el context de retrets a altres. Però, en fi, sigui com sigui, en el petit teatre d’aquest món de la política espanyola el PP hi té el paper de partit que vol una Espanya sense mentides, sense corrupció, capaç de considerar la veritat un valor positiu.
Si és aquesta la imatge que vol projectar el partit en el govern, per ventura li convindria corregir inèrcies i mecanismes. No ajuda gens que, davant uns fets d’aquesta magnitud, la reacció de Rajoy sigui la de desplaçar les responsabilitats a l’àmbit judicial amb la pretensió afegida de diluir-ho en el temps: “Això ja està judicialment substanciat. Va passar fa moltíssim temps”. I que rellevi Trillo mig d’amagat.
No és estrany que un individu que reacciona així davant l’informe del Consell d’Estat que responsabilitza el ministeri de Defensa dirigit per Trillo no s’hagi mostrat entusiasta partidari d’activar la llei de la memòria històrica.
