Tota aquesta comèdia

Un diari atribuïa fa uns dies a Oriol Junqueras la voluntat de reunir-se amb Soraya Sáenz de Santamaría i iniciar un diàleg serè sobre la Qüestió. Hi ha nou govern a Madrid. En teoria, aquesta nova situació hauria de requerir alguns canvis en l’escenari que justificarien un nou intent d’aproximació, de recerca d’escletxes, per fines que siguin, perquè hi passi l’elefant més voluminós de què es té notícia. ¿A l’elefant li podem fer perdre uns quants quilos? El tarannà dialogant i negociador dels catalans fa esperar que sí. Ara, ¿l’escletxa que encara no s’ha trobat es podria obrir una mica més? Uf, aleshores no es pot perdre l’oportunitat de tornar a posar els diferents punts de vista damunt de la taula per mirar de trobar-hi coses que són comunes a les dues parts.

¿Cal, doncs, que es reuneixin? Per què? ¿Per poder dir després que des de Catalunya s’ha intentat fins al darrer alè i que tanmateix Espanya no es mou ni un centímetre?¿És per això? Aleshores, potser no cal que parlin. La Qüestió, si es pensa portar-la de tournée pels festivals de la política internacional, ja està ben documentada. Qui ho vulgui saber té a la seva disposició paperassa més que suficient per il·lustrar l’estat de coses. En clau interna, potser la frustració ja ha donat de si tot el que podia donar i està a punt de convertir-se, si no ho és ja, en hàbit nacional i en tret identitari. Els coneixem ben bé, els dos personatges. Ja sabem què es pot derivar d’una conversa entre Junqueras i Sáenz de Santamaría. Què poden afegir al guió de l’obra, si no és definir-ne el gènere, tot i que això només es podrà fer, amb garanties, al final? Costi el que costi en diners aquesta trobada, serien euros destinats al clavegueram. No ens hem de deixar hipnotitzar per emmirallaments, ni hem de permetre que rapinyin els eraris públics.

¿I si finalment tots plegats miressin de cara la contrastadíssima realitat que el diàleg no és possible pels apriorismes, dogmes i anatemes ancorats en abismes històrics irremissibles? Res no s’ha mogut en aquestes insondables profunditats. El govern de Rajoy, amb Ciutadans i el PSOE, s’ha encastellat en una lectura de la Constitució impermeable a les necessitats de la població o de grups de població. El que hi hagi darrere de les demandes i aspiracions de Catalunya no els fa perdre ni un minut de son. Han establert un cordó sanitari per protegir-se fins i tot del coneixement de la realitat. Han declarat inexistent un problema de volum gegantí, i encara que els passi per damunt no el reconeixeran. Tot allò que no s’adeqüi a la seva lectura de la Constitució és anticonstitucional i inamovible. Han fossilitzat la Constitució per situar-la ja fora del temps i lluny de les realitats canviants de la vida. De què parlarien Oriol Junqueras i dona Soraya Sáenz de Santamaría?

Una mica embullat en un territori abrupte, estressat per sondeigs que varien de mig punt el resultat d’un referèndum si s’hagués oficiat ara fa vuit dies, el sobiranisme català potser està sotmès a una dieta poc equilibrada, amb excés de verbalisme. El verbalisme, però, i més si tendeix a expandir-se sense control i sense resultats avaluables, pot arribar a crear una incòmoda sensació de fatiga. I de perplexitat, una perplexitat que condueix inexorablement a preguntar-se, amb Marina Garcés, si realment està passant tot allò que diem que passa. La filòsofa va fixar com no ho havia fet ningú la causa del neguit, del malestar que genera el fet de contrastar les expectatives treballades pels mèdia amb el llenguatge rigorós dels fets.

Aquesta operació hauria de ser facilitada per La Generalitat al teu costat amb exercicis dissenyats ad hoc. Potser abans de sopar seria el moment apropiat per a uns instants de meditació per fer la suma de tot allò que hem pogut creure que està passant i restar-ne el que passa realment. El sopar ens cauria millor, sense el vi picat de l’eufòria desbordada, i ens prepararia per a una nit més plaent i reparadora, sense agrures ni malsons.

A l’embull en què s’extravia el ciutadà en la seva voluntat d’entendre allò que passa hi contribueixen no només els polítics; els mitjans de comunicació, en diversa proporció i desigual intencionalitat, en viuen, se n’engreixen. L’actitud d’Oriol Junqueras és ara la mateixa de fa cinc o sis dies, però en fa tres que, a l’Ara.cat, servidor llegia que el vicepresident creu que l’experiència diu que la voluntat de diàleg que professa l’Estat no ha existit mai. I això sí que passa quan creiem que està passant.