Què hi podem fer?

La confiança en el teu sistema de salut depèn, en bona mesura, del funcionament de les urgències. Aquest departament convida l’usuari a fer un diagnòstic del sistema que serà mal de contradir. No tots els hospitals estan preparats per atendre amb raonable fluïdesa una certa concentració de malalts, reals o ficticis, i, sobretot, els seus acompanyants. L’amuntegament d’ansietat humana en aquests serveis assoleix estats de tensió que adesiara recullen els titulars. Si n’heu estat protagonistes o figurants, ja sabreu de què parlem: d’inexplicables tardances en l’atenció als malalts, de manca d’informació als acompanyants... En fi, d’una gestió dels temps sovint incomprensible per als afectats.

I no és, per tant, un problema estrictament mèdic, ja que en general no desconfiem de la capacitació del personal a càrrec del departament. Senzillament, aquests departaments solen mancar de professionals autoritzats per informar de la situació. La manca d’informació ens condemna a una indefensió enfollidora -exemples a dojo als aeroports.

Molt més ací d’aquest problema, a l’Hospital de Can Misses, Eivissa, s’ha reproduït aquesta setmana un ritual marcat en el calendari: s’ha informat de les dificultats per cobrir les places de metge al servei d’urgències. Fins a set metges han renunciat a les places que ocupaven al departament, temptats per ofertes millors. Si els substituts han de venir de fora, haurien de fer front a uns lloguers que no es poden permetre aquesta temporada de l’any. Passa el mateix, com bé ja sap el lector, amb els molts temporers del sector turístic. N’hi ha que dormen a dins de bidons en llocs una mica arraconats dels pinars de l’illa.

La paradoxa de l’èxit empresarial que rebaixa significativament la qualitat de vida de la comunitat es dona en altres activitats, però al nostre arxipèlag, i de forma remarcable a Eivissa, aquesta paradoxa s’estripa fins a l’esperpent i la tragicomèdia. D’una banda, aquest èxit empresarial ha contribuït a convertir algunes d’aquestes empreses en pioneres mundials del sector hoteler. Això ha estat possible gràcies a una sobreexplotació dels recursos naturals i a un creixement demogràfic i urbanístic tan accelerats i assetjats d’urgències que difícilment s’han pogut conduir per vies més raonables. Per arrodonir-ho, els salaris oferts per les empreses turístiques no han crescut, ni sembla que ho hagin de fer, a to amb l’esforç que s’exigeix als treballadors i les treballadores. El desenvolupament d’aquest sistema té conseqüències greus per al comú de la gent, que durant la temporada alta ha de compartir uns serveis insuficients amb els turistes; però també en la instrucció pública, en la formació dels nostres joves per a un demà pendent, en bona forma, de factors exteriors, que no podem controlar des d’aquí.

La qüestió és que augmenten els problemes i no els mitjans ni les capacitats reals de resoldre’ls. Pocs països del nostre entorn viuen d’una activitat sobre el desbordament de la qual tenen tan escassa capacitat d’intervenir. La semàntica sembla ara per ara l’eina més utilitzada pels responsables polítics i empresarials. Per exemple, molesta que parlem de saturació, que la versió oficial presenta com una mena d’emmirallament produït per concentracions molt puntuals i superiors a les normals fins i tot en temporada alta. Però, més enllà de la semàntica, la nostra capacitat per fixar sostres turístics i demogràfics adequats als recursos naturals i a les infraestructures, ja mastodòntiques, de què disposem ara mateix, és pràcticament nul·la: i no arribem a saber mai si per llei de naturalesa autonòmica o estatal, o si perquè qualsevol moviment que disminuís un sol lloc de treball desfermaria una sismicitat social i política que ningú no està disposat a assumir. Així, no estem en condicions de plantejar-nos els grans problemes des de l’arrel: ni els energètics, els mediambientals, la mobilitat...

Res no es pot emprendre de manera que, els primers quatre anys, hagi generat i fet visibles uns avantatges que ens fessin oblidar les molèsties que causen al principi les grans coses. Per mantenir-nos en les dinàmiques actuals, els temps es poden escurçar dràsticament -l’afer Castor, posem per cas-. Més enllà d’aquestes dinàmiques -la creació d’infraestructures destinades a apofitar de manera decidida les energies sostenibles o a neutralitzar l’atractiu de les grans competicions de motor, que enalteixen un món antiecològic, brutalment competitiu, com un aquelarre de fums, renou i malbaratament-, semblem unes marionetes ballant el vals a la boca del volcà.