PSOE-PSC: qui és un llast per a qui?

El que no els ha passat pel cap, als socialistes espanyols que s’han distingit per presentar el PSOE com la taula de salvació d’un PSC que va a la baixa des de fa temps, és que hi ha la possibilitat que el mateix PSOE sigui un llast per als socialistes catalans, que per continuar vinculats als espanyols han hagut de renunciar a participar en algunes de les iniciatives polítiques més suggestives de Catalunya. La disciplina del PSC respecte de la Gran Central socialista ha arribat a desfigurar la C de les seves sigles, o almenys a reduir-la a minúscula.

I no és que no hagin tingut ocasions per entendre de què va. Els catalans amb una mica de memòria no obliden el sarcasme amb què Jordi Pujol va convidar Alfonso Guerra a venir sempre a fer campanya a Catalunya, perquè en realitat la seva presència es traduïa en vots per a CiU. El PSC ha estat jutjat a les urnes per la seva complicitat amb el PSOE, que ha arribat a extrems de submissió. Ara conspicus socialistes espanyols proposen al PSC un punt de reflexió/amenaça que parteix del supòsit oposat.

I és que hom ha plantejat l’abstenció com un pacte de sang per assassinar el no. Els capitosts de l’abstencionisme deuen ser perfectament conscients de la magnitud de la ignomínia quan obliguen tots els camarades a participar-ne, no fos cosa que la rebel·lia d’uns quants privi de futur aquests mateixos capitosts. Pel que diuen els sondeigs, les “bases” socialistes no estan disposades a permetre un nou govern del partit segurament més corrupte de la UE -i el que ha desplaçat les classes mitjanes a la pobresa i els pobres a la misèria-. La ràbia d’aquests militants podria caure, en un futur no gaire llunyà, damunt del cap dels que consideren traïdors. És per això que s’anatematitza els que volen mantenir-se fidels no ja al compromís electoral bàsic sinó al que pugui quedar de decència socialista en el partit.

Però no és només la por a la militància: cal suposar que els abstencionistes també tenen present el dany que infligeixen a tota la societat, ja que la seva actitud contribuirà a crear una irrefrenable consciència social de permissivitat amb la corrupció, i un arrelament encara més robust del neoliberalisme a tot l’Estat. S’aprofundirà el fossat de les desigualtats, una tasca en la qual el PP ha fet una ostentació d’eficàcia incomparable. I si pretenien, com han dit alguns comandaments socialistes -Susana Díaz de manera especialment grollera-, fer front d’aquesta manera al curs sobiranista de Catalunya, no han tingut en compte -o ho ignoren- que el PP aspergeix, amb eficàcia demostrada, llavors d’independentisme. Que no ho entengui Susana Díaz deu tenir una explicació relativament senzilla, però alguns companys seus semblen una mica més capacitats per fer-se’n càrrec.

Els socialistes espanyols han escenificat un esperpent tan enfollit que finalment una bona part d’ells s’han posicionat al costat de Pedro Sánchez, incomprensiblement esdevingut icona de les essències polítiques del socialisme més humanista. I, esclar, tampoc no es tracta d’això. Pedro Sánchez no és el Willy Brandt espanyol -ni l’Olof Palme-. No és el president que donaria relleu i prestigi internacional a l’Estat. D’altra banda, sorgeix una mena de gran esperança blanca en la figura del jacobí irredempt Josep Borrell, que darrerament ha proclamat la necessitat espriuana d’aixecar ponts pels quals circuli el diàleg Espanya-Catalunya. No se li pot negar una altura política que, al costat dels capitosts actual, el converteix en gegant. Sens dubte. I és precisament Josep Borrell qui al·ludia, fa molt poc, a la necessitat de filtres en l’ascens als aparells directius dels partits -o potser es referia molt concretament al PSOE.

Sí, vet aquí un altre problema dels socialistes espanyols. El PP té i sap triar les persones que necessita per a cada funció, ja que els objectius de l’organització són perfectament avaluables i la seva filosofia no té el llast dels escrúpols. Si els seus elegits han d’anar a judici, que hi vagin, i tampoc passa res si han de romandre un temps a la presó: tot plegat forma part d’una manera de ser i de fer, sobretot des que les urnes no els recriminen la corrupció més desfermada. Per contra, els socialistes saben que paguen cara qualsevol desviació -no tant a Andalusia (ERO)-; que la seva parròquia és més exigent, per més que tantes vegades s’hagi mostrat tan comprensiva. A més a més, les coses canvien: ara hi ha altres camins que menen a altres fonts per saciar la set de justícia.