L’Estat a les seves mans
Els conservadors espanyols no mostren cap bona disposició per resoldre els molts problemes derivats de l’incompliment de la llei de memòria històrica. Al contrari, com més se’ls exigeix que no entorpeixin la reconciliació, més s’afirmen en aquesta filosofia borda de l’oblit com a solució del conflicte històric. Fa pocs dies, encara, el displicent extremista Rafael Hernando acudia a la demagògia més grollera, quan deia que a ell no li interessa el que va passar fa vuitanta anys, sinó el que passa ara. És una aplicació especialment basta d’aquesta tàctica consistent a devaluar tot allò de què el PP no vol parlar, ja que el que interessa als ciutadans és resoldre el problema de l’atur. El partit que més problemes reals ha creat a la majoria de la ciutadania es protegeix sempre al·ludint-hi. Els governants catalans, per exemple, no haurien d’estar enganyant tothora els seus conciutadans amb cabòries segregacionistes, sinó que s’haurien de dedicar a fer funcionar el país, com si Catalunya funcionés notòriament pitjor que les altres comunitats.
La reconciliació per la memòria històrica és una d’aquestes qüestions a les quals els dirigents populars no es dignen a dedicar el seu temps, exclusivament destinat als problemes d’“ara mateix”. Del seu èxit en parlen les grans xifres de l’economia, obtingudes gràcies a unes mesures que han arraconat en la pobresa milions de persones i han contaminant de desesperança la vida de la joventut. Ja recordareu que el mateix Rafael Hernando havia dit, a 13TV, la dels bisbes, que els familiars dels morts enterrats a les cunetes de la Pell de Brau -i de les illes adjacents, també les de més enllà- reclamaven la dignificació dels cadàvers quan hi havia subvencions. El progre Pablo Casado també havia fet befa dels que s’interessen encara per la guerra “del abuelo” (val a dir que ser progre en el PP no costa gaire car: recordeu que durant més d’un decenni passava per ser-ho el senyor Alberto Ruiz-Gallardón, de qui el menys que es podria dir ara és que pertany al nucli més reaccionari del seu partit, que no és dir poc).
Finalment, el PP s’ha erigit en guardià de la memòria del franquisme, definitivament, en oposar-se a buidar del seu significat el conjunt del Valle de los Caídos, el darrer gran monument que hi ha en honor a un cop d’estat militar i feixista en un continent que ha sabut privar d’honors monumentals els dos grans col·laboradors de Franco. De Hitler i de Mussolini no queda memòria en pedra ni en bronze a Alemanya ni a Itàlia, estats que han sabut fer la reconciliació després de depurar terapèuticament les responsabilitats. Passa que aquests dos estats pertanyen als seus habitants, mentre que aquí hi ha motius per pensar que l’Estat no ens pertany a tots per igual.
El sentiment de propietat de l’Estat de les oligarquies i la frustració per haver-lo hagut de compartir és a la base de l’alçament militar del 36 -la guerra del abuelo-. El règim franquista no va ser sinó la continuació d’un estat de coses definit pel manteniment d’uns privilegis que les classes altes percebien com a justos i naturals. Posats en perill aquests privilegis, es va optar per la solució criminal d’una guerra amb l’objectiu d’eliminar físicament totes aquelles persones de les quals se sospitava que no tornarien de bon grat a l’estat de coses anterior. Una matança d’aquestes dimensions no donava temps per a sensibleries com deixar que cadascú enterrés els seus morts. Per això se’ls havia declarat prèviament enemics de la pàtria, amb el vistiplau de l’Església catòlica, i aquesta operació era la que s’acostava més a l’expropiació de la dignitat humana als morts del bàndol de l’Espanya legal. I si no ets persona, o gairebé no ho ets, una cuneta és un lloc com qualsevol altre per acollir les teves despulles. No et mereixes un sepulcre més decorós.
La Transició no va servir per restituir la dignitat als vençuts. El franquisme va ser oficialment clausurat, en una hàbil operació de manicura històrica. Aquell corrent de la història que havia progressat gràcies al cop d’estat va atenuar el seu caràcter i, en alguns casos, va suavitzar el discurs. La democràcia esdevingué el refugi dels antidemòcrates, que a poc a poc assoliren un grau d’organització superior a qualsevol altre. Són a prop d’aconseguir la propietat exclusiva de l’Estat, i protegeixen amb lleis i amb una praxi inclement els vells privilegis, d’entre els quals destaca la delimitació del que és bo i del que no ho és, del que és patriòtic i del que és infecciós. L’Estat és a les seves mans. Quasi.
