Com es pot ser Mariano Rajoy

Amb una diferència de molt poques hores, el president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, va rebre una representació de les víctimes del Iak-42 i va participar en una mena d’homenatge a Rita Barberá, a més de manifestar el seu punt de vista sobre la sacsejada de Donald Trump a la convivència global.

No sé si és pertinent o simplement ridícul preguntar-se com es pot ser Mariano Rajoy. Sabem com es pot ser Hitler, la mare Teresa de Calcuta, Somoza o Stalin: la psicologia i la psiquiatria ens diuen que han pogut explicar els misteris de la grandiositat del mal i del bé i, més o menys, amb aquestes explicacions i altres entreteniments anem fent. Sabem com era Franco i com es pot ser Franco, o Durruti o el Che Guevara. Sabem -és una exageració, esclar- com és Mariano Rajoy, però ignorem com es pot ser Mariano Rajoy sense ser ell. Potser ni ell mateix podria desxifrar satisfactòriament aquest enigma.

Fer la llista d’aquestes mines és innecessari, ja que tota la ciutadania la conserva, de manera més o menys exhaustiva, a la memòria. Però n’hi ha algunes davant l’explosió de les quals el senyor Mariano Rajoy ha donat mostra d’una serenitat olímpica. Serenitat? O indiferència, potser. En tot cas, formalitat. Com deien els joves d’altres temps, no s’ha despentinat.

És el cas, per exemple, de l’huracà Luis Bárcenas, la comptabilitat B, els sobres als patriarques del partit, els comptes a Suïssa, les revinclades del mateix Bárcenas i les deposicions dels seus papers en algunes redaccions de diaris espanyols -madrilenys-. Llevat de la repetició del tic a l’ull esquerre en situacions de màxima tensió, res en el seu comportament hauria fet pensar que tot plegat commogués el seu pas. El “Luis, sé fuerte” o la roda de premsa amb interposició de pantalla no sembla que hagin corcat mínimament la seva imatge. Camina amb la seguretat de qui té la consciència tranquil·la: segurament la hi té, perquè aquests afers es poden gestionar des de la més impenetrable intimitat -de fet, els polítics interpel·lats per òrgans de la justícia o de seguretat, invariablement, proclamen la tranquil·litat de la seva consciència.

Però han passat per la vida de Mariano Rajoy altres caps de fibló, com la reforma de la seu madrilenya del seu partit o, més tangencialment, l’epopeia ignominiosa de l’antiga Caja Madrid, els afers valencians del PP, les obscures maniobres de l’obscur Jorge Fernández Díaz... i res no ha torçat la línia recta per la qual s’escolen els seus dies. I si gratéssim una mica per la seva carrera política abans de traslladar-se a la Moncloa, l’enigma de com es pot ser Mariano Rajoy assoliria dimensions que desafiarien qualsevol esbós subjecte a lògica. És mal de fer creure que no se sentís irrefutablement còmplice de les grans operacions d’Aznar per fer més gran Espanya i situar-la al lloc que “li correspon” -per exemple, la participació a la guerra contra l’Iraq, que ha generat tanta mort i tanta destrucció arreu del planeta-. Era vicepresident quan un avió sense les condicions òptimes de vol es va estavellar amb seixanta-dos militars espanyols a bord, i quan repatriaren de qualsevol manera els trossos de cadàvers.

Ara, aquests dies, amb poques hores de diferència, ha rebut les víctimes però no ha abaixat el cap en senyal de penediment per la feina tan mal feta d’un govern del qual era part; ha participat en un homenatge una mica absurd a Rita Barberá, de la qual ha contat meravelles i a la qual ha dedicat emotives paraules d’enyorança i de gratitud -fa quatre dies la va enviar a les golfes del Senat-, i s’ha manifestat vagament contrariat -tant que ni tan sols ha anomenat ni Trump ni els EUA- per la política del nou mandatari del món. Però ho ha fet en clau catalana: no vol barreres ni fronteres. Per la mateixa raó, Espanya és dels pocs estats que no han reconegut Kosovo com a república independent, fent costat així a països com Veneçuela, Bielorússia, la Xina o Laos.

Per poder fer tot això primer s’ha de poder ser Mariano Rajoy, tenir la consciència cuirassada i la sensibilitat de porexpan. Però ell és, sobretot, un home del seu temps: la tendència de la majoria de governants és no donar explicacions, una estratègia que et permet fer qualsevol cosa, realment qualsevol cosa, segons diu Edith Wharton.