Catalunya, la guerra d’Aznar i Rajoy

Des de la crisi del 2008, Espanya s’ha transformat en un territori hostil per a la majoria dels seus habitants. L’acumulació de problemes, passada la barrumbada inicial, s’ha mantingut de manera incessant i diria que en tots els camps d’interès de la ciutadania. D’aquesta majoria, esclar, no en fa part la dreta més integrista; però hi ha altres dretes que també se senten perjudicades o incomodades pel decurs dels fets. Hi ha, efectivament, una dreta catalana i catalanista que se sent menyspreada i maltractada pel govern de l’Estat. Hi ha una dreta escrupolosa amb els principis democràtics que no es pot sentir identificada, per exemple, amb la dita llei mordassa, amb les sacsejades amb què el poder polític ha remogut la cúpula del judicial, amb l’assetjament als drets civils, amb els retrocessos en les polítiques socials. A Espanya no s’hi sent bé gaire gent. I a Catalunya les coses encara empitjoren, tant per part dels sobiranistes, privats de comptar-se, com per part dels unionistes, queixosos d’un govern central que no ha sabut ni vol dialogar amb el govern de la Generalitat. Que el comú de la gent tingui una capacitat immensa de suportar les incomoditats i fins i tot les inclemències de la història no vol dir que s’hi acomodi. La resignació no comporta el confort, o almenys una forma genuïna de confort. Diríeu que la gent es va instal·lant a poc a poc en un anar fent de magre passar, però que no s’hi sent a plaer.

Entre altres qüestions, pesa sobre la ciutadania una visió no gens optimista del futur. Quin futur pot millorar el present, almenys sense un trànsit traumàtic? La corrupció no cessa, el partit més gros de tot l’Estat ha cansat el país amb promeses i proclames de transparència que cínicament, sistemàticament, són incomplertes. La intuïció fa veure figures versemblants de fiscals moguts per estroncar processos contra la corrupció. Aquesta mateixa societat visionària està perplexa davant la pròpia indolència i ignora quan es posarà en moviment per recuperar la plena dignitat ciutadana.

Ara és el temps de la dreta fonamentalista. Cal entendre que la dreta fonamentalista s’ha assentat al poder entorn de l’eix Rajoy. Cal no confondre-la amb la dreta integrista, la que inclouria alguns bisbes, algunes associacions catòliques, un cert gruix de mitjans de comunicació, o la FAES. Els integristes també se senten desplaçats. I, de fet, ho estan: Mariano Rajoy, amb les seves polítiques cada dia més reaccionàries, va ocupant els espais on José María Aznar planta les seves banderetes. (Qui diu Aznar pot dir, en algun aspecte, Alfonso Guerra, partidari de l’aplicació immediata de l’article 155 de la Constitució a la comunitat autònoma de Catalunya.)

D’alguna manera, podríem dir que Rajoy és una espècie de faedor de les polítiques d’Aznar, i que és així perquè no ignora que un Aznar assilvestrat pot fer posar dempeus les seves legions, ara resignades a l’encaix en el que consideren la blanesa imposada pel temps actual. Aznar, com Guerra, també s’ha mostrat partidari d’activar l’article 155, aquesta guillotina constitucional que projecta tothora la seva ombra sobre les institucions catalanes d’autogovern. ¿Això vol dir que Rajoy no es deixarà guanyar aquest espai repressiu i que se l’apropiarà? Qui sap si haurà d’abandonar la seva llegendària calma política, perquè Aznar té molta pressa i cada vegada va un pas més enllà. Deia fa uns dies (a La Vanguardia) que “el pitjor de Catalunya és que la il·legalitat sigui la norma”. Estranya que qui va promocionar la guerra il·legal contra l’Iraq, amb l’estela de mort i destrucció que arrossega, estigui tan preocupat per una il·legalitat que encara no ha requerit ni l’ús de mercromina. (També parlen molt de la llei personatges que formaven part del govern quan el president Aznar fanfarronejava a les Açores; i altres que, inserits en la història del mateix partit, no han estat capaços de condemnar la gran il·legalitat assassina de l’Iraq.)

Sí, Aznar té molta pressa. Cada dia se sent menys a plaer. Com que ningú no el crida perquè ho resolgui tot, la seva irritació podria tenir conseqüències extremes. Ell volia ser Cincinnat I, pretenia que se’l sol·licités per arreglar una Espanya -o Europa o el món- que sense ell estava condemnada al desastre. (En l’admiració a Cincinnat coincideix amb George Washington i Pinochet.) Des del constitucionalisme, no el crida ningú. Rajoy s’encarrega d’assistir els més inquiets, i ara potser pensa que arriba el torn als partidaris més fervents del 155.