Guerres prèvies a la guerra
Tota guerra contra un enemic extern la precedeix una guerra civil per eliminar qualsevol dissidència, qualsevol mota de pols que afecti la unitat. Aquesta tàctica d’origen immemorial l’aplicava Lillian Hellman ( Tiempo de canallas ) a la situació que es va viure als Estats Units des del 1950 fins... quan? El 1956 es clausura oficialment aquell temps emmetzinat, però d’una forma o altra se n’havien contaminat els aqüífers morals i polítics de la vida nord-americana. L’escriptora entén per guerra civil la campanya anticomunista del Comitè d’Activitats Antiamericanes capitanejada pel senador Joseph McCarthy, i per guerra contra l’enemic exterior, la Guerra Freda. L’observació de la qui fou parella i suport de Dashiell Hammett en aquella etapa d’ignomínia venia de molts segles enrere, i se sap que la victòria final rarament permet la depuració de responsabilitats adquirides durant aquestes etapes unificadores. (Com a curiositat, Ramon Llull en fou víctima: quan, en una de les seves campanyes nord-africanes, armat de la seva art, es topà amb un país que es preparava per a la guerra, i l’últim que hi feia falta era un mallorquí eixelebrat que qüestionés públicament la veritat mahomètica que mantenia el poble unit. Fou convidat a agafar el primer vaixell cap a les costes mediterrànies del nord, i no precisament de manera delicada o subtil.)
Aquestes operacions unificadores prèvies no sempre surten bé: vegeu el cas de la guerra d’unificació del PSOE, prèvia a l’assalt de la Moncloa. Els de Sánchez potser han guanyat, però de les serralades de Despeñaperros per avall hi han quedat bosses de maquis molt agressius i no menys sinistres disposats a continuar la lluita en format guerriller.
Aquests dies es viu a Catalunya un procés semblant, tot i que en uns termes més civilitzats. L’enemic del referèndum -no diguem, ja, de la independència-és l’estat espanyol, però no ens ha de confondre aquesta divisió dels camps de batalla: per ara, tot és el mateix estat, encara que intel·lectualment i sentimentalment una part més que significativa dels catalans ja se n’ha segregat. La fórmula de Catalunya contra l’Estat s’ha encunyat perquè és pràctica i entenedora, a pesar de la seva lleu tendenciositat. I funciona com a part de l’estratègia general dels partidaris de les urnes. És una estratègia que es fa més present com més s’avança cap a la data que el govern català té marcada per a la celebració del referèndum.
Però no ve d’ara. El lector hauria de ser benvolent i permetre’m que faci esment d’un episodi periodístic en el qual em vaig veure involucrat. En aquest mateix diari el 9 de maig del 2014 es va publicar un article meu titulat “Sense Raimon Catalunya seria menys”. Creia que era de justícia fer costat a aquest artista valencià quan se li havia girat una gentada en contra per la simple raó que havia manifestat que no veia clara la independència de Catalunya i per la possibilitat que aquesta independència perjudiqués el País Valencià. Servidor venia a dir que si Catalunya ha crescut fins al seu actual estat de coses, Raimon hi tenia alguna cosa a veure. Bé, vaig ser apallissat pels comentaristes de l’article amb una, crec, innecessària virulència (que, per cert, no he vist adreçada a l’eloqüent silenci de Serrat, posem per cas -i també som responsables del que no fem, del que no diem-). Aquell episodi significà, al meu veure, un indici que la guerra civil prèvia a l’altra guerra (el Procés) ja havia començat. N’era víctima Raimon, sense el qual Catalunya seria menys -insisteixo-, i, de passada, servidor rebia un mastegot -objectivament, no era creditor de majors atencions.
Les víctimes d’aquesta guerra s’han anat succeint. Potser no sempre se les ha tractades amb una justícia mil·limètrica. La destitució del conseller Baiget, que també ha trobat qui el defensava, ha merescut elogis encesos basats en la necessitat d’eliminar impureses. Suposo que és així com convé fer les coses, no ho sé ben cert, però no sembla bona idea estrenar estatus amb baixes que potser s’haurien pogut evitar. Més fàcil ho ha tingut l’adversari, que ha lliurat la batalla prèvia com un passeig militar, en el qual no s’han pogut anotar dissidències ni discordances, per més incongruències, mentides i mitges veritats que s’hi hagin esmerçat: avantatges de tenir a les mans les forces que, en darrer extrem, podrien ser decisives, també els exèrcits mediàtics. (En qualsevol cas, Maksim Óssipov diu: “Passi el que passi, el món no rebenta. Va així”. Esperem que tot sigui per bé.)
