Guerres i diplomàcia
Israel. Sis mesos de guerra oberta a Gaza i més de 30.000 morts han anat aïllant a Benjamin Netanyahu, que ha lligat la seva supervivència política a la por a l’enemic. Mig any per infligir un genocidi a Palestina; per fer callar veus a cop de violència, amb més d’un centenar de periodistes i activistes morts. Sis mesos d’una fugida endavant feta de multiplicació de fronts: l’últim, el bombardeig, la setmana passada, de l’ambaixada de l’Iran a Damasc. L’estratègia de Netanyahu no ha acabat amb Hamàs, ni ha pogut alliberar encara tots els ostatges. En canvi, ha cremat pel camí els suports incondicionals que l’han portat fins aquí.
L’aprovació, a finals de març, d’una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides demanant un alto el foc a Gaza va ser l’escenificació definitiva que la incomoditat dels qui han avalat, fins ara, el dret d’Israel a la defensa, ha arribat al límit. L’abstenció dels Estats Units en aquella votació a l’ONU i els matisos retòrics d’un Joe Biden que s’està jugant la reelecció confirmen que la violència indiscriminada d’Israel és un problema cada cop més evident entre les bases demòcrates.
La pressió sobre Netanyahu s’ha multiplicat les últimes hores. La represa, sense èxit, de les negociacions al Caire per a un alto el foc reforcen la necessitat de diplomàcia. Mentrestant, les tropes israelianes van i venen: retirada del sud de Gaza i anunci, des del ministeri de Defensa, que s’estan preparant per a la seva pròxima missió. Els queda l’exhibició de tecnologia militar. La guerra com a aparador viu i en temps real de l’armament present i futur. Algoritmes i intel·ligència artificial per assenyalar objectius i programar bombardejos. I, al davant, en canvi, una ONU que reflecteix el món del segle XX, buscant la força i l’espai que li doni sentit. Perquè el multilateralisme no és un fi en si mateix. Les institucions multilaterals no serveixen de res si no funcionen.
Ucraïna. Deia fa temps un col·laborador de Volodímir Zelenski que la guerra d’Ucraïna “no és pel territori, és pel dret de Rússia a viure en el passat”. Però el territori està arrasat; a les fosques pels bombardejos de les centrals elèctriques atacades, i altre cop plana el risc d’un accident nuclear després d’un atac amb drons sobre la planta nuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa, ocupada per les tropes russes. L’esgotament i la desmoralització passen factura al front de guerra.
També a Ucraïna es torna a parlar de diplomàcia; de la necessitat d’acompanyar els esforços militars amb la capacitat d’imaginar i propiciar un final realista del conflicte. Tot i que ningú s’atreveix a posar en paraules què vol dir això exactament. Amb un Vladímir Putin que se sent guanyador, l’enquistament permanent de la violència no sembla l’escenari final d’una guerra d’agressió que sempre ha estat un avís per a altres territoris regionals amb aspiracions d’emancipació del Kremlin. Estem en un ordre incert, en què la violació del dret internacional és una constant. La lògica territorial i la dels vells poders imperials conflueixen a Ucraïna.