Ben aviat farà 75 anys, el 4 d’abril del 1949, que es va signar a Washington el Pacte de l’Atlàntic Nord, base legal per crear el que avui coneixem com l’OTAN. Unes setmanes abans, el 17 de març, a Brussel·les s’havia firmat un acord previ europeu per fer-lo possible. El context era el de la fi de la Segona Guerra Mundial i l’inici de la Guerra Freda, amb l’amenaça d’una Unió Soviètica amb Stalin al capdavant. Dos anys abans els EUA havien implementat el Pla Marshall d’ajut a la reconstrucció europea. Aleshores va quallar el bloc atlantista, que avui en diem liberaldemocràtic o occidental; el món s’ha fet petit. Europa havia deixat de ser definitivament el centre del món.
L’Espanya dictatorial es va incorporar a aquest bloc el 1953 amb un tractat directe amb els Estats Units, que a canvi d’ajut econòmic (Berlanga ho va parodiar al cinema amb la seva genial Bienvenido, Míster Mashall) va poder instal·lar a la Península bases militars. L’entrada definitiva a l’OTAN no es va produir fins al 1982 i va ser ratificada per referèndum el 1986, consagrant el gir ideològico-pragmàtic del PSOE, que va passar del lema OTAN, de entrada no a defensar la permanència.
Avui l’OTAN no passa pels seus millors moments. Per manca de cohesió dels seus membres, està tenint dificultats per contenir l’atac rus contra un país europeu, Ucraïna, que encara no hi pertany (de fet, la voluntat d’adherir-s’hi és un dels motius de la invasió russa). L’agressiva i totalitària política de Putin, que no tolera cap dissidència interna (Navalni) ni externa (Zelenski), cada cop s’assembla més a la de Stalin. I dos anys després de l’inici de la guerra, mentre la determinació de Rússia és implacable, el lideratge nord-americà fa figa, en especial per l’amenaça latent de Trump, un expresident geopolíticament erràtic que podria tornar a guanyar al novembre. Un Trump que ara mateix des de l’oposició està frenant l’ajut militar a Kíiv i, per tant, donant ales a Moscou.
Europa no se’n surt. Torna a ser escenari del tauler bèl·lic global i s’està rearmant, però ni el lideratge d’Alemanya és prou fort ni Brussel·les (on hi ha tant el govern europeu com el de l’OTAN) té una capacitat operativa fàcil. Al tauler bèl·lic, a més, s’hi ha sumat un problema afegit: el nou i dramàtic episodi del conflicte israelià-palestí, on Netanyahu ha traspassat totes les línies vermelles humanitàries. Israel, per obvis motius històrics, sempre ha estat un aliat de l’Occident democràtic enmig del vesper del Pròxim Orient. Una aliança que ara ho fa tot més difícil.
A diferència de quan va néixer l’OTAN, avui al món hi ha una nova superpotència: la Xina. Donant suport a Rússia, Pequín va veient com es desgasta el bloc occidental, amb una Europa inestable –internament amenaçada per l’auge de la ultradreta i per una governança comunitària que sempre és un treballós work in progress– i uns Estats Units imprevisibles. La debilitat de l’OTAN és conseqüència d’aquesta doble inestabilitat a banda i banda de l’Atlàntic.
No és d’estranyar, doncs, que la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, hagi confirmat la seva candidatura a reeditar el càrrec amb l’anunci de crear la figura d’un comissari (ministre europeu) de Defensa. Sap de què parla: ella mateixa va ser ministra de Defensa alemanya amb Merkel. Si fa cinc anys l’agenda verda era la prioritat estel·lar, ara (debilitada per la revolta pagesa) li ha sortit la competència de la guerra. L’amenaça de Trump està afeblint l’OTAN, per això Von der Leyen vol una Europa que eventualment sigui capaç de defensar-se sola. I l’enemic contra el qual unir-se està clar: Putin. A més, l’amic de l’enemic, la Xina, és el gran rival comercial.
L’OTAN seguirà, però Europa es prepara per si de cas ha d’actuar al marge. Ens agradi o no, les pròximes eleccions europees del juny van d’això. Ens agradi o no, estem en guerra contra un dictador rus.
