La guerra, per a qui la viu, és per sempre

Rebem notícies diàriament que ens expliquen, enmig del caos de la guerra, que una persona, o potser cent, o de vegades que mil persones han perdut la vida, deixant darrere seu un rastre de dolor i destrucció. Un número. O molts. Aquesta és l'única mètrica que entenem des de casa nostra: és l'anònim nom que és el número. Concretament el de cadàvers. La pèrdua humana reduïda a una estadística. Ens hi acostumem i acabem normalitzant l'horror i la destrucció en el sentit més profund i esfereïdor de la paraula.

Una vida perduda en un conflicte és una tragèdia familiar irreparable. És patiment per a desenes de persones, que se suma al patiment de la mateixa guerra. És patiment sobre patiment. És un trauma psicològic sobre la tragèdia i la desesperança de cap futur. Un lloc on només existeix el minut que corre per no convertir-te en la següent tragèdia de desenes d'éssers que t'estimes.

I, tot i això, quan els mitjans de comunicació ens volen il·lustrar la dimensió del desastre d'una guerra, ens ensenyen les xifres dels morts. Però una guerra acostuma a generar entre dos i tres cops tants ferits. Aquests ferits també són víctimes que portaran cicatrius, visibles i invisibles, per a la resta de la seva vida. Un mort són, estadísticament, quatre persones afectades de forma directa per la violència més brutal que exerceix la guerra. I centenars d'amics i familiars angoixats que han de fugir per no ser la següent víctima d'un obús, o d'un assassinat a sang freda, o d'una bala perduda que ni tan sols els buscava a ells...

Imaginin per un moment les mirades plenes de vida d'aquestes persones. Imaginin els centenars de somriures innocents de nens que també són víctimes d'aquesta guerra despietada. Els jardins i les finestres, abocant la seva bellesa i esperança d'un futur que no arribarà mai. Són records silenciosos d'una vida que ja no hi és, una vida que potser un dia va ser plena i vibrant, ara reduïda a un record. La guerra no fa distincions: no sap res de fronteres ni de cultures, no té lògica ni consciència del que extermina. La guerra, per definició, és l'aniquilació sistemàtica de la vida. És un genocidi implacable a la felicitat.

Entenem que les guerres arriben a la fi quan les parts implicades acaben les hostilitats, però per a la població civil només és el final d'un capítol d'un fet catastròfic que continua; els carrers abandonats, un silenci opressiu que envolta les ànimes d'aquells que, per sort o per desgràcia, encara són allà. Les ferides persisteixen i el record de les persones assassinades roman viu en la consciència de tots els que queden.

Recuperar la normalitat, sovint, és del tot impossible. A quina llar torna la família, mig destrossada, quan la seva ciutat ara només és runa? Per a aquella persona que ha fugit, i ara és refugiada en un país estranger que no la vol, quina guerra exactament s'ha acabat?

La guerra, per a qui la viu, és per sempre.

Com a societat, tenim l'obligació de treballar per prevenir que es repeteixin aquestes tragèdies i per generar un món en què les vides perdudes puguin ser recordades com una terrible advertència, i no com una realitat persistent. Com a societat civil tenim el deure d'assimilar els drets humans com una línia vermella intraspassable.

El camí cap al canvi és llarg i difícil, però només si cadascú de nosaltres fa de la defensa dels drets humans una responsabilitat seva, si com a societat democràtica ens escandalitzem quan aquests drets es violen, si exigim als nostres representants polítics que els drets humans no són relatius, sinó absoluts i per a tothom, estarem més a prop de convertir aquesta ficció en realitat.