“Pluja, sol, i guerra a Sebastopol” era la dita dels pagesos esperant una pujada del preus dels cereals fa un segle i mig. Ara també quedaran afectats els preus dels cereals, perquè Ucraïna i Rússia representen un terç de les exportacions mundials de blat. Molts més productes es veuran afectats, el gas i el petroli fonamentalment (Rússia és el tercer productor mundial de petroli), però també metalls importants per a l’aviació, electrònica, bateries i semiconductors com el níquel, el titani, el pal·ladi, l’alumini, i el gas neó, de què Rússia és un productor molt rellevant (40% de l’oferta mundial de pal·ladi, per exemple). Espanya importa d’Ucraïna bàsicament oli de girasol i blat de moro. El preus de futur del gas es disparen inicialment un 50% avançant disrupcions del subministrament perquè les canonades del gas passen per Ucraïna, o per possibles sancions en el sector energètic per part d’Occident, fins ara curosament evitades. Europa depèn del petroli rus en un 20%, i del gas rus en un 40% aproximadament, i Alemanya en més del 50%. Les cadenes de producció d’automòbils es veuran afectades no només pels components fabricats a Ucraïna sinó, per exemple, per les factories russes de Renault -que venen un terç del total de cotxes de Rússia- i Stellantis -que exporta un volum rellevant de Rússia a Europa-. El sector financer es veurà afectat directament, amb bancs com Société Générale i Unicredit que fan a l’entorn d’un 5% del seu benefici a Rússia.
Les connexions econòmiques de França i Itàlia amb Rússia, per no parlar d’Alemanya, condicionen l’actitud dels seus dirigents amb el Kremlin i modulen les possibles sancions. Tampoc Biden vol que pugi el preu del petroli per les eleccions de novembre als EUA. Les sancions imposades que apunten als oligarques propers a Putin (i al mateix Putin) volen fer augmentar el cost del finançament a Rússia i posen restriccions a l’importació de tecnologia. Alemanya ha deixat en suspens la certificació del gasoducte Nord Stream 2, que deixa de costat Ucraïna, posposant la seva entrada en funcionament. Entre les sancions més extremes que s’estan considerant hi ha la desconnexió de Rússia del sistema Swift, una cooperativa que és utilitzada per més d’11.000 intermediaris financers al món per facilitar pagaments interbancaris i en què Rússia representa només l’1,5% de les transaccions. Això dificultaria molt els pagaments per l’energia russa i faria que tant Rússia com la Xina pivotessin cap a sistemes de pagament alternatius.
La qüestió és que les sancions només tindrien gran potència si Europa deixa de comprar energia a Rússia, i així i tot Rússia podria compensar-ho amb més vendes a la Xina. El gran problema és que la sanció més forta per al Kremlin és la que també fa més mal a Europa. Una Unió Europea (UE) en què països com Alemanya i Itàlia, i molts d’altres, en són molt dependents, i que no té una política energètica comuna.
Donada la incertesa, encara és aviat per veure els impactes a curt termini. La pujada dels preus de l’energia pressionarà a l’alça la inflació i posposarà la previsió de la seva baixada. Al mateix temps, farà disminuir el creixement. Una guerra és una pertorbació d’oferta que malmet les cadenes de subministrament. Si la crisi s’agreuja, sobretot en un escenari de conflicte persistent en què l’energia russa no arriba a Europa, per no parlar ja d’un confrontació bèl·lica d’Occident amb Rússia, aleshores pot aparèixer el perill de recessió. Estaríem en un escenari d’estagflació. Els bancs centrals hauran de ser molt més prudents a l’hora d’apujar els tipus d’interès.
El que està clar és que la maniobra de Putin tindrà conseqüències en el procés de reversió parcial de la globalització econòmica. Ha posat de manifest, altra vegada, la fragilitat de les cadenes globals de producció, i fomentarà la segmentació tecnològica i energètica del món entre Occident i la Xina, on Rússia necessàriament bascularà. Un món on els conflictes es resolen militarment és incompatible amb el lliure comerç i les inversions. La política energètica i, de retruc, la lluita contra el canvi climàtic quedaran afectades. Les tensions en el triangle d’objectius entre energia barata, segura i verda es decantaran cap a la seguretat en el subministrament, particularment a Europa, que ha de diversificar les fonts. Això vol dir que a curt termini es faran servir més energies existents, carbó i nuclear, però que a mitjà i llarg termini es poden accelerar les inversions en energies renovables perquè donen seguretat i independència. La substitució del petroli i del gas també es veurà afavorida per la gran volatilitat actual de preus. Això sí, s’haurà d’ajudar les famílies que no puguin pagar la factura energètica. És possible també, i no voldria confondre aquí desitjos i realitats, que la UE, d’una vegada per totes, configuri una política energètica comuna que inclogui compres conjuntes, interconnexions suficients i una planificació de la cartera d’energies a mitjà i llarg termini en l’horitzó de descarbonització.
