Fugir, el Sense ficció d’aquest dimarts, era una manera d’explicar-nos la guerra lluny de les bombes i fins i tot lluny del país on s’estan produint els atacs. El documentalista Fèlix Colomer segueix l’aventura de cinc germans ucraïnesos, els Smyshliaiev, que han hagut de marxar del seu país i trobaran aixopluc amb unes famílies d’acollida a Catalunya. Els petits són el Denis, l’Alona i l’Artion. Per als dos grans de setze anys, el Sasha i el Vitali, l’experiència no és nova. Ja són considerats un fill més per les famílies que fa anys que els acullen aquí els estius i per Nadal. Parlen català i estan familiaritzats amb l’entorn.
A Fugir, la càmera observa. I tot el que passa al seu davant té un significat per a l’espectador sense que calgui afegir-hi paraules. Els fets, la història i les emocions són tan potents que el missatge arriba sense un relat complementari que subratlli les conseqüències de la guerra. El que estem veient a través d’aquests cinc germans són part dels estralls de la guerra. La por de ser lluny de casa, de viure amb desconeguts, de no entendre l’idioma, de sentir-te sol i estrany en una escola que no és la teva... té també conseqüències en el tarannà dels nens per més que l’acollida sigui essencial per a la seva supervivència i el seu benestar.
La manera com els dos germans grans es fan càrrec dels petits al llarg del viatge –segurament la part més potent de la història– és commovedora. Però a la vegada detectes en la seva manera de comportar-se la inseguretat, les inquietuds i la confusió que provoca una guerra en els adolescents.
El joc simbòlic infantil, les lluites amb ninots que enfronten Putin i Zelenski, la negativa a llevar-se o a anar a l’escola, l’ansietat per menjar, la cuirassa a l’hora de parlar de les seves emocions, mirar les notícies d’Ucraïna d’amagat, una certa agressivitat continguda, una certa rebel·lia, les ganes de plorar... es fan evidents davant de la càmera. Això contrasta amb el desig i la generositat de les famílies d’acollida per fer-los sentir bé, que es desviuen per fer-los contents, dipositen dosis de paciència i s’esforcen per donar-los un entorn de normalitat.
Fugir peca d’un cert desequilibri narratiu, ja sigui potser per la manca de recursos per desplaçar-se a les diferents llars d’acollida o potser per la possible negativa d’algunes famílies a participar en el documental. Com a espectador sents que et perds sobretot la història del Denis, a qui han de canviar de família perquè l’obligaven "a menjar massa", i de l'Alona, que és qui més expressa el sentiment d’enyor i pèrdua.
Per sort, després de Fugir el Sense ficció va emetre Sasha, el primer documental de Fèlix Colomer, que justament retratava el procés d’acollida inicial d’un d’aquests germans, quan era petit. Malgrat els matisos i la duresa de la història, l’evolució del protagonista ens fa tenir esperança ara amb l’adaptació dels més petits. Però després de Fugir i tenint en compte l’agreujament del conflicte a Ucraïna tens la sensació que no serà l’última vegada que veurem els germans Smyshliaiev en un documental.
