Tabús. La Unió Europea viu una acceleració històrica. És un salt endavant fruit de la por; de la inesperada visió dels tancs russos entrant a Ucraïna i forçant un milió i mig de persones a abandonar casa seva per por de les bombes. Una vegada més, ens sentim vulnerables, davant un escenari geopolític que ningú a Brussel·les havia volgut imaginar. La UE ha estat víctima dels seus propis “límits culturals” –assegurava divendres l’expert en estratègia militar Lukas Milevski en un seminari organitzat per l’Institut d’Estudis Nord-americans a Barcelona–, d’una visió del món i de la geopolítica en què la idea del retorn a la guerra convencional en territori europeu semblava superada. Vladímir Putin ha posat la Unió Europea davant l’inimaginable, i d’aquesta vulnerabilitat n’ha sortit un salt endavant sense precedents en la integració per a una seguretat i defensa comunes. Els tabús han caigut un rere l’altre: Alemanya i Suècia enviaran armes a Ucraïna; Finlàndia es planteja abandonar la política de neutralitat; Dinamarca convocarà un referèndum per renunciar a l’excepció que li permetia quedar-se fora de la política de seguretat comuna.
Interrogants. Europa es militaritza i la indústria armamentista dels Estats Units en traurà els seus rèdits econòmics. Brussel·les finançarà equipaments per a Ucraïna que es pagaran amb el Fons de Suport a la Pau, un instrument del pressupost comunitari.
La UE ensenya les dents i, sorprenentment, ho fa unida. Sense veus discordants. Sense debats de fons sobre com aquest nou empoderament estratègic transforma o no la naturalesa de la Unió. Sense parar-se a pensar en tots els errors de càlcul comesos durant més d’una dècada, que van fer creure a Putin que podia ocupar Ucraïna. ¿Què passarà amb aquesta unitat quan els costos d’aquesta llarga crisi econòmica agreugin desigualtats internes a la UE o no tots els estats membres tinguin la mateixa capacitat d’endeutament?
Tot a Brussel·les ha entrat en fase de replantejament, des de les anàlisis de les amenaces estratègiques que es feien fa uns mesos, fins als càlculs d’una recuperació econòmica que s’esvaeix en l’horitzó d’una llarga crisi de preus i subministraments.
Responsabilitats. Però Ucraïna resisteix i necessita l’ajuda d’una Europa que ara ha entès que la seguretat del tot el continent es decideix en aquest país de pas entre Rússia i la UE que vol poder decidir lliurement el seu destí. “Putin ens ha recordat per què els països que coneixien millor el domini rus estaven desesperats per l'expansió de l'OTAN”, escriu Martin Wolf al Financial Times. I malgrat tot, el combat és desigual perquè la UE no s’hi enfrontarà mai amb les mateixes armes i regles que el putinisme. Aquella Europa d’on els britànics van decidir fugir és avui el refugi d’un milió d’ucraïnesos, i la porta on també han vingut a trucar els governs d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia quan han sentit els efectes més devastadors de l’amenaça expansionista de Vladímir Putin.
La cimera de caps d’estat i de govern de la Unió que hi haurà aquesta setmana a Versalles discutirà sobre la viabilitat d’aquestes futures adhesions.
La UE, geopolíticament reforçada, torna a mirar a l’est. Disposada a assumir responsabilitats històriques, encara que ho faci des de la urgència d’un escenari bèl·lic on els experts encara no s’atreveixen a traçar un final possible.
