La Guerra Tèbia

El 20 de gener del 2009 Barack Obama fou investit president dels Estats Units, i només al cap d'uns mesos, el 9 d'octubre, se li va concedir el premi Nobel de la pau. La pressió sobre Obama per treure les tropes de l'Iraq esdevingué llavors molt difícil de gestionar. Ell s'havia mostrat contrari a l'ocupació, però també estava compromès a garantir un final segur a la guerra que havien iniciat Bush, Blair i Aznar, entre d'altres. La concessió del premi Nobel va precipitar els fets, i el 15 de desembre de 2011 l'exèrcit nord-americà abandonà el territori iraquià. La decisió constituïa una veritable temeritat. Hi havia atemptats terroristes gairebé cada dia, amb centenars de morts. Molts antics oficials de l'exèrcit de Saddam Hussein estaven articulant allò que al cap de poc temps acabaria sent una de les potes militars del Daeix. A més, l'islamisme radical estava establint ponts amb faccions contràries a Al-Assad, les armes de guerra anaven arribant en massa i, per acabar-ho d'adobar, es començaven a reclutar joves europeus que esperaven passar d'un suburbi trist a un paradís sensual en qüestió de segons. La decisió d'Obama va portar a un veritable desastre.

Fa uns dies, el president Biden va anunciar la seva intenció de retirar les tropes nord-americanes de l'Afganistan. De manera gairebé simultània, va escenificar amb una certa duresa la seva distància amb la Rússia de Putin, però no pas amb la Xina de Xi Jinping, malgrat que els motius de fricció i desavinença entre aquestes tres potències continuen sent exactament els mateixos que fa uns mesos. No s'ha produït cap canvi substancial que justifiqui aquest gir una mica brusc. Tampoc ha variat res en el si del vesper afganès, on els talibans, que continuen on eren i controlen de facto una part del territori, esperen la seva oportunitat. Què pot haver motivat, doncs, totes aquestes decisions? Evidentment, l'intent de corregir els erràtics cops de volant de Donald Trump en matèria de relacions internacionals. La tèrbola promiscuïtat de l'expresident nord-americà amb Putin o amb Kim Jong-un va arribar a nivells escandalosos. Els insults als xinesos i la distància cada cop més acusada amb la Unió Europea, també. La qüestió de l'Afganistan té una justificació en aquest nou escaquer de la Guerra Tèbia, però probablement també està força condicionada per l'irresistible magnetisme dels números rodons: enguany farà vint anys de l'11-S, i Biden té previst acabar amb la presència militar americana en aquell país tot just aquell dia. És una commemoració llaminera i d'alguna manera rubrica l'inici del seu mandat amb un gest important i tant o més arriscat que el d'Obama l'any 2009.

Fa només 40 anys, a les acaballes de la Guerra Freda, existia encara la lògica de la política de blocs. Era una lògica molt simple i alhora molt complexa: després de la invasió soviètica, el conflicte de l'Afganistan va portar de retruc a la construcció de personatges com Bin Laden. Tot plegat generà un equilibri tens i sovint paradoxal, però equilibri al cap i a la fi. La relació de la Federació Russa amb Ucraïna, o la dels Estats Units amb Cuba, encara deriva d'aquella poderosa inèrcia. Sempre hi ha hagut un enyor de la falsa sensació de seguretat que generava l'esmentada política de blocs, i potser per això ara estem assistint als inicis d'una Guerra Tèbia, en què les coses estan molt menys clares. De fet, alguns episodis recents, com ara l'enfrontament una mica de burletes entre Biden i Putin, tenen un fort component paròdic. Tots dos fan "el que tocava fer", i per això l'escenificació evoca més l'escena d'una pel·lícula démodée de la dècada del 1970 que no pas una decisió política duta a terme l'any 2021. Ara només falta que per fer les paus intercanvïin espies en un pont de Berlín...

El principal problema de la Guerra Tèbia és potser aquest: tot resulta forçat, poc creïble. A més a més, és probable que tant la pandèmia com els seus epígons desestructurin encara més un escaquer que, ara mateix, està caracteritzat per la sinuositat dels seus límits i la laxitud de les seves regles del joc. En el context de la Guerra Freda, ni les pretensions territorials de Putin ni les pretensions econòmiques de Xi Jinping resultarien concebibles. En el de la Guerra Tèbia sí. Però tampoc fora imaginable quelcom com Google, que ara mateix representa per a tots els estats de la Terra, amb l'excepció de la Xina, el monopoli més monstruós i de conseqüències més imprevisibles que han vist els segles. I aquest només és un exemple perdut enmig d'una llista llarguíssima.

Ferran Sáez Mateu és filòsof.