Quan te’n vas a dormir sentint que l'Iran acaba d’enviar centenars de drons i míssils contra Israel, et trobes que tota la teva realitat immediata, sigui la teva feina d’avui o els plans per a les vacances, fa un salt d’escala i esdevé més relativa i més petita, igual com els passa a les eleccions basques i a les catalanes, que queden reduïdes a la categoria de gota invisible en l’oceà de les preocupacions de la política internacional. Fins i tot la crònica previsible de la precampanya electoral, i ja no diguem el neguit perquè s’acosta l’hora de la Champions, passen a ser una agradable assegurança que alguns elements de la vida senzilla continuaran existint, de moment.
Sentim parlar del perill que esclati una “guerra regional”, ¿però l’estat habitual de les coses al Pròxim Orient des de fa dècades no és una guerra regional? ¿I què té de regional un episodi en què els Estats Units, el Regne Unit, França i Jordània han ajudat Israel a interceptar bombes força més sofisticades que les de Hamàs, llançades des de l'Iran, l'Iraq o el Iemen? Quan desitgem que la guerra sigui regional, igual que quan desitgem que la guerra amb Rússia “només” sigui freda, estem donant una idea de com de perillosament hem rebaixat les nostres expectatives de pau.
Els precedents no conviden a l’optimisme. Des de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, Israel ha avisat que considera que el seu dret a la resposta és il·limitat, i això arrossega, a favor i en contra, els països amb els arsenals militars més letals del món. Això vol dir que en tenim per a mesos de viure contemplant actes de guerra mentre ens preguntem si ha començat una guerra. I si els estats implicats no aturen l’ús de les armes, no hi haurà prou Cúpules de Ferro per aixoplugar tothom.
