La guerra química i biològica, secret militar
El possible ús d’armes químiques en la guerra d’Ucraïna m’ha fet recordar un episodi galdós de la meva època de soldat, fa més de mig segle. Vaig iniciar el servei militar obligatori l’octubre de 1968, just després d’haver assolit la llicenciatura en biologia el juliol d’aquell any. Al campament de Sant Climent Sescebes vaig fer els tres mesos d’instrucció. Posteriorment passaria la resta de la “mili” al campament de Talarn, on formava part de la dotació de soldats que mantenien les instal·lacions per als suboficials que ocuparien el campament l’estiu. Ja fos perquè, com molts companys universitaris, jo devia estar fitxat per la policia, o perquè les meves aptituds atlètiques a terra eren modestes, a diferència del que passava al mar, no vaig ser cridat a fer milícies.
La vida casernària a Sant Climent era dura, en especial per a algú que havia acabat la carrera feia pocs mesos i volia començar a treballar en recerca ecològica. Però els meus coneixements científics m’haurien de permetre (així ho creia jo llavors, il·lús!) participar en una proposta que se’ns feu als reclutes: escriure un assaig sobre algun aspecte de la milícia; no només ens distrauria, sinó que hi hauria un premi (un dia de permís?) per a l’autor de l’assaig més interessant. Però el resultat fou un episodi trist que em demostrà, si encara calia, el baix nivell professional i intel·lectual dels militars.
Aquell mateix any jo havia comprat i llegit un llibre, acabat de publicar, que parlava de guerra química i biològica, Chemical and biological warfare (1968), de S.M. Hersh. El vaig emprar, junt amb els meus llibres i apunts de les classes de química i microbiologia de la carrera, per preparar un curt assaig sobre La guerra química i biològica. A més de les generalitats corresponents, esmentava que un dels països que tenia armes d’aquesta mena era Espanya, i que les empreses Bayer i Hoechst, amb sucursals a Barcelona, fabricaven gasos verinosos d’ús en conteses bèl·liques, cosa que havia tret del llibre de Hersh. Aquest també explicava que un grup d’oficials de les forces aèries espanyoles havien visitat a començament de la dècada de 1950 l’Arsenal de Pine Bluff, amb la finalitat d’aprendre a usar l’armament que els Estats Units facilitaren en grans quantitats a Espanya per aquella època. Pine Bluff era un dels arsenals on s’emmagatzemaven armes de tota mena, incloses les químiques.
En lloc de felicitar-me pel treball, que jo considerava ben fet i al dia, el capità i el tinent del destacament militar em van sotmetre a un llarg interrogatori, per saber d’on havia tret jo aquella informació suposadament secreta. Com que el llibre el tenia a Barcelona, només vaig poder demostrar que el que deia era de coneixement públic quan, després d’un permís de cap de setmana, vaig poder tornar al campament amb el llibre i mostrar-los la meva font d’informació.
L’episodi acabà bé, sense que es complissin les amenaces per, suposadament, haver divulgat secrets militars: ingrés al calabós i anul·lació dels permisos; però el meu assaig no fou el premiat. Encara recordo el to de les preguntes d’aquell interrogatori, que recordaven les d’algunes pel·lícules policíaques i d’espies de l’època: incisiu, repetitiu, agressiu, sense que els inquisidors fessin cas de les meves respostes. Em devia deslliurar del càstig previst perquè el tinent (de milícies i també acabat de llicenciar d’una carrera de ciències) va fer de policia bo mentre el capità, militar de carrera, feia de policia dolent.
En part es pot entendre el neguit dels oficials davant de les meves “revelacions”, a més de la possibilitat (segons ells) de proclamació de secrets militars. Per un cantó, la Guerra del Vietnam feia anys que durava i se sabia que l’exèrcit americà emprava tota classe d’armes químiques, la qual cosa era mal vista i fortament criticada de manera general, àdhuc als Estats Units.
Per un altre, l’exèrcit espanyol havia emprat gasos tòxics (gas mostassa) en la Guerra del Rif (1922-24), i va ser el primer país a fer-ho contra població civil, a més de la militar, després de fer-ne ús l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial. Caldria que passessin set dècades perquè Joan Tardà, llavors diputat al Congrés per Esquerra Republicana de Catalunya, que havia demanat públicament perdó als rifenys, sol·licités al govern espanyol que admetés públicament aquells fets abominables i accedís a investigar-los. No sembla que s’hagi fet tal cosa: l’any 2007 la comissió corresponent del Congrés rebutjà la proposició no de llei d’ERC en aquest sentit. La culpa és negra (encara que sigui antiga) i ningú la vol.
Els governs espanyols, de qualsevol època, no tenen cap interès en reconèixer que, en conteses bèl·liques o en altres menes d’intervencions, han tingut comportaments que des de fa anys i segons la Declaració Universal de Drets Humans i altres documents aprovats internacionalment, són greus o molt greus. Ja es tracti d’allò que reclamen actualment alguns dels països d’Hispanoamèrica (en el sentit de reconèixer les escabetxines que els conquistadores hi feren), ja de les expulsions de jueus i moros, ja de la mort a la foguera de suposats heretges als ulls de la Inquisició, ja de la guerra bruta de l’estat contra ETA o contra els independentistes catalans, no sembla que els governs d’Espanya, d’abans i d’ara, vulguin “humiliar-se” acceptant que en diversos moments de la història els governs que els precediren foren culpables de crims de lesa humanitat.
Algunes d’aquestes actuacions tingueren un efecte directe sobre la ciència i la cultura. En L’origen de l’home, publicat fa un segle i mig, Darwin ja s’hi referia com a exemple de selecció (no pas natural) negativa i una de les causes del retard d’Espanya en la carrera del progrés científic.
