Els pacifistes de tota la vida, que de joves ja vam ser objectors de consciència al servei militar i que vam votar no a l’OTAN, ho tenim malament en aquests temps que corren. Com recordava fa uns dies Ferran Sáez, som els nets o besnets dels “innocents útils” que Stalin va manipular i que ara li serveixen a Putin. Potser sí. O potser no. M’explico: a aquestes altures de la història, ja estem curats d’espants i qui més qui menys és conscient dels cinismes ideològics que tenyeixen l’alta política o, si voleu, el pragmatisme de les raons d’estat o de guerra. Putin no enganya a ningú: és un autòcrata nacionalista que finalment s’ha deixat portar per la pulsió bèl·lica. L’atac a Ucraïna és intolerable, se l’ha d’aturar. Ajudar Kíiv, com estan fent les democràcies occidentals, és una exigència estratègica (fins i tot ètica) indefugible. Fa anys vaig sentir explicar al caputxí Jordi Llimona que davant d’un atac hi ha el dret a defensar-se. La violència, en defensa pròpia, està justificada. Hi ha poca discussió.
Una altra cosa és creure’s i caure en la retòrica bel·licista, sentir-se còmode en la dialèctica de la guerra. Un món en guerra és, i perdoneu l’expressió, un món de merda. Ningú, a priori, el voldria per als seus fills. “No us baralleu, parleu”. Així és com els hem educat sempre i com desitgem que es facin grans. En lloc de baralles, raons. Però si d’adults es troben amb míssils volant pels aires i destruint vides i ciutats, ja em direu. Ara estem en aquest punt. A Madrid hem acordat i celebrat el rearmament d’Europa. Països històricament pacifistes com Suècia i Finlàndia entraran a l’OTAN perquè tenen por de l’enemic rus. La indústria armamentística mundial (inclosa l’espanyola) es frega les mans. I els pacifistes que amb penes i treballs, i lentitud exasperant, havien aconseguit consolidar un discurs transversal contra les armes nuclears, s’han quedat sols i silenciats en la seva conferència de Viena. Espanya no ha gosat anar-hi ni com a país observador, no fos cas que s’ofengués l’amic americà.
Acabada la Segona Guerra Mundial, Einstein es va penedir d’haver instat per carta el president nord-americà Roosevelt a impulsar la fabricació de la bomba atòmica. Durant la Guerra Freda, ell i el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell van implicar-se a fons en els moviments pacifistes. ¿Estaven al servei de l’URSS? Jo diria que sabien perfectament al joc que jugaven: el seu era un posicionament ètic radical. Esclar que veien els perills geopolítics, però també veien el mal major d’un món sota l’amenaça nuclear i la llei de la violència.
L’historiador israelià Yuval Noah Harari ho té clar, creu que la humanitat ha de fer front a tres principals espases de Dàmocles: la climàtica, la nuclear i el descontrol tecnològic (bioenginyeria i intel·ligència artificial). En un món en guerra amb armament nuclear sobre el tauler d’escacs és molt ingenu pensar que tothom es comportarà responsablement. Arribarà un moment que algú, acorralat, considerarà que té el deure de pitjar el botó i que els altres no s’atreviran a respondre-li amb la mateixa moneda. I si ho fan, doncs morirem tots matant.
Amb tot això vull dir que cal seguir lluitant perquè el discurs pacifista penetri en les mentalitats. I ara mateix estem retrocedint a passes gegantines. La contradicció és patent: no podem deixar Ucraïna sola (igual com sempre hem lamentat que les democràcies deixessin sola la República espanyola durant la Guerra Civil), però tampoc podem permetre’ns un món regit per la dinàmica bel·licista. Per molt feixugues que siguin, la diplomàcia, el multilateralisme i la governança de les institucions globals són la ruta a seguir per dirimir les diferències i els interessos de pobles i estats. Putin ha estripat les cartes i li ha de quedar clar que aquesta no és la sortida. El camí és la negociació, el comerç, el diàleg. La pau.
