Fa uns dies, Timothy Snyder va escriure aquest tuit: “A Trump li agrada ser el número dos. Li agrada fer la feina de relacions públiques, estar davant de la càmera, rebre adulació, però servint un superior. Musk el dominarà a casa i Putin el dominarà a l'estranger indefinidament [...] Per a ell, això no comporta cap tensió. Ell és així”. L'espectacle que veiem en directe cada dia des de la Casa Blanca no fa més que corroborar el que diu Snyder.
Musk, abans que res, és un contractista que vol esprémer al màxim els beneficis de la seva relació de privilegi amb l'administració Trump, que arriba fins al punt de desfer-la i tornar-la a refer a la seva conveniència. Però després, o simultàniament, hi ha el component orgiàstic. És coherent que Elon Musk vulgui identificar les seves empreses i productes amb la lletra X, que els benpensants volen llegir com el signe de la incògnita, del que és desconegut, però que, molt més adequadament, és també la lletra que representa el porno hardcore més llardós. Musk és l'home més ric del món i ha decidit que això li permet viure les seves fantasies megalòmanes: fa uns dies proclamava “anem cap a Mart” (l'objectiu dels seus vols espacials), poc abans d'exhibir-se complagut amb la motoserra de Milei. A Musk li agrada mostrar-se disfressat: de gladiador, de raper gangsta, de superheroi, de criptobro. “El sentit de l'humor ha tornat a la Casa Blanca”, va dir, com si fos a una altra pel·lícula, segurament del Joker. En la seva vida privada, que ell es preocupa de fer pública, Musk ha fet de casa seva una espècie de granja d'esposes i fills, a l'estil d'El conte de la criada, amb ell fent el paper de semental. Li agraden les càmeres tant com a Trump i vol que el món sencer vegi cada dia la seva cara, ja prou inflada de bòtox a pesar de ser encara relativament jove. Musk aspira a prendre el relleu de Trump al capdavant del Partit Republicà quan el fet biològic ho propiciï. Quan això passi, Musk probablement ja serà un altre espantall amb la pell de color taronja.
Enmig d'aquest ambient obscè es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Musk i Trump es volen presentar com a líders compassius amb el dolor dels ucraïnesos, que segons el president nord-americà ha estat causat per Zelenski i no per Putin. D'acord amb aquesta lògica típica de la ultradreta, es proposen acabar la guerra per la via expeditiva de declarar culpable l'agredit i vencedor l'agressor, que pot endur-se la part de territori que ha conquerit i també la que li vingui de gust afegir-hi. Putin exercirà efectivament el seu influx damunt el president dels EUA en l'agenda internacional, més o menys com Musk fa en el dia a dia. Europa, mentrestant, s'ho mira amb impotent estupefacció, la Xina amb freda distància, i el president de l'Índia, Narendra Modi, un altre autòcrata, amb enllaminida avarícia. La diplomàcia i el diàleg entre les parts semblen tenir poca cabuda en un nou ordre mundial que tanca en fals una guerra més o menys de la mateixa manera que Trump pagava el silenci de l'actriu porno Stormy Daniels.
