Aquesta guerra no és en el meu nom

Em va repugnar llegir que Vladímir Putin anunciava el començament d'una "operació militar especial" a Ucraïna. Les imatges de civils ensangonats i d'edificis residencials bombardejats m'inunden el telèfon i la televisió. I segueixo tremolosa. I emprenyada.

M'ha impactat, físicament, com Putin maltracta el meu idioma. L'usurpa per fingir que defensa els drets dels russòfons. El rus és la meva llengua materna. És la llengua que parlo amb els meus fills. I no vull que sigui la llengua de la guerra. Malauradament, és en això que s'ha convertit.

Aquest article no oferirà cap consol als que són sota foc enemic a Ucraïna, però el mínim que podem fer els ciutadans russos com jo és no callar, encara que sigui des de lluny. Només em sap greu no haver alçat la veu quan tot va començar el 2014.

Han passat vuit anys des que Rússia es va annexionar Crimea i els separatistes del Donbass van iniciar una guerra amb el suport de Rússia. Ara, els 1,5 milions de persones que van fugir d'aquella regió cap a zones més pacífiques d'Ucraïna tornen a córrer el risc de perdre la vida i la llar. Sembla com si tota esperança de pau hagués desaparegut.

Conec molts ucraïnesos que estan disposats a lluitar i defensar la seva llibertat. "El que està passant fa molta por, però els ucraïnesos lluitaran per la independència fins a la victòria", em va escriure un. Un altre va dir: "És l'última oportunitat per aturar el dictador". També ho diuen a les xarxes socials. Els que poden s'incorporen a l'exèrcit. D'altres construeixen refugis o ofereixen primers auxilis i menjar. Els ucraïnesos que són a l'estranger fan servir les xarxes socials per demanar sancions i suport aeri i per recaptar fons per a tasques humanitàries.

Però no veig a ningú amb ganes de posar-se a primera línia al costat contrari. Potser és perquè el terme nació germana, del qual el Kremlin ha abusat durant anys, significa alguna cosa de debò per als russos que tenen pares, germans i amics a l'altre costat de la frontera.

O potser és per la por i la tristesa pel que ve després: menys llibertats i més dolor. Els meus pares, que ja són grans i viuen a Rússia, estan acumulant productes bàsics com farina i arròs. Han viscut diverses crisis econòmiques i han vist les conseqüències d'anteriors rondes de sancions. La gent fa cua als bancs per treure diners en efectiu, tement que el ruble s'estavelli. La guerra afectarà l'economia gairebé segur, cosa que aprofundirà unes desigualtats ja extremes en un país on la pensió mitjana del govern el gener passat era inferior als 200 dòlars al mes.

He rebut missatges de companys russos dient-me que no em preocupi, que aquesta guerra és "política entre Rússia i Occident" i que "es podria acabar aviat". O que les notícies els "cansen", sobretot perquè Occident "té la seva pròpia propaganda". D'altres han suggerit que aquesta guerra era l'única opció, perquè els russos porten vuit anys morint a la regió del Donbass –fent-se ressò d'un cartell a Sant Petersburg que mostrava una foto de Putin amb les paraules "No ens han deixat opció". No és que tots aquests russos siguin necessàriament grans partidaris de Putin. Molts simplement estan esgotats, espantats o han estat sotmesos a un flux constant de propaganda.

Així que, sí, podem veure com el rus és la llengua de la guerra. Putin l'hi ha convertit.

El rus també s'ha convertit en la llengua d'una mentida. Putin afirma que Rússia està defensant "els valors tradicionals", però això és fals. ¿Quin tipus de valors es defensen quan es traumatitza desenes de milers de nens i de famílies ucraïneses, o quan se'ls obliga a amagar-se de les bombes al metro? Per a molts, fugir de la zona de guerra no és una opció.

El desig rabiós de Putin de redibuixar el mapa de Rússia i recrear un imperi, ¿té com a objectiu donar-los confort? L'anomenada història que cita per justificar aquesta agressió està farcida de mentides.

A Rússia, la línia entre els fets i la desinformació s'ha difuminat durant molt de temps. La meva família i jo no som els únics que recordem els horrors que es van dur a terme el segle passat en nom de la Unió Soviètica. El Kremlin ha negat fets clau al voltant de l'Holodomor, la fam que es va cobrar la vida de milions d'ucraïnesos. Ha blanquejat massacres a Txetxènia i l'atac a l'escola de Beslan. Però no hem oblidat. I veiem el que ha estat passant els darrers anys: persecucions polítiques, repressió creixent. S'ha silenciat la dissidència i s'ha tancat el Memorial, la principal organització de drets humans de Rússia. Pas a pas, hem vist el negacionisme i l'intent d'esborrar la veritat històrica.

El rus s'ha convertit en la llengua de la por. Els meus pares eviten parlar de política per telèfon. I, com ells, d'altres. Com que el Kremlin ha estrangulat la llibertat d'expressió, la majoria dels russos que conec tenen por d'expressar públicament les seves opinions. Han tornat a les converses de cuina de l'època soviètica [quan Nikita Khrusxov va ordenar construir milers d'habitatges que, tot i ser petits i de mala qualitat, permetien a moltes famílies no haver de compartir cuina amb altres famílies per primera vegada] per compartir les seves opinions polítiques.

Hem vist el Kremlin reprimir violentament les protestes per les eleccions i els presos polítics com Aleksei Navalni. El dia que Putin va llançar el seu atac a gran escala contra Ucraïna, el govern va emetre un comunicat advertint que els russos que protestin poden ser processats.

Em va emocionar i em va espantar veure que l'avís no impedia als russos manifestar-se amb força aquell mateix dia. Hi va haver protestes arreu de Rússia, des de Moscou fins a Sant Petersburg i Khabàrovsk. Els rètols mostraven missatges com "No a la guerra" i "Veus el mal i calles? Còmplice del crim!" Prop de 1.800 persones van ser detingudes.

I no és només això: alguns periodistes russos han condemnat obertament la invasió d'Ucraïna. I famosos russos també. L'estrella del tenis Andrei Rublev va escriure amb retolador "No a la guerra, sisplau" a la lent d'una càmera en un torneig internacional, mentre que l'actriu Katerina Xpitsa va escriure que per primera vegada a la seva vida pensava que "potser era millor" que la seva àvia no fos viva per veure el que passava.

Tot això gairebé no té precedents.

Tots ells saben que les seves paraules no aturaran la maquinària de la guerra. Però com va dir Iuri Dud, un dels periodistes independents més populars de Rússia, almenys els seus fills sabran que no van donar suport al "frenesí imperial" d'aquest govern. Utilitzen la nostra llengua per a la pau, no per a la guerra.

Vaig marxar de Rússia el 2014 i he trigat anys a aprendre a respirar i parlar amb llibertat. Encara se'm posa la pell de gallina quan he d'ensenyar el passaport al control fronterer rus.

I encara em farà més por després d'haver escrit això. Però ho he de dir: el rus no hauria de ser una llengua de guerra. Aquesta guerra no es fa en el meu nom.

Copyright The New York Times