La guerra com a negoci (1917)
Peces històriques
De l’article de M. Tarragó i Romeu a La Publicidad (9-X-1917). Traducció pròpia. Aquest text va sortir tal dia com ahir en plena Primera Guerra Mundial, aleshores anomenada Gran Guerra. De Tarragó i Romeu només consta que el 1908 va publicar una novel·la (L’istiu de Sant Martí). Esmenta en aquesta peça el periodista Ralph Norman Angell Lane (Holbeach, 1872 - Croydon, 1967), membre del Parlament britànic en representació del Partit Laborista i de qui Tarragó remarca el seu pacifisme.
Descartada la possibilitat d’una guerra de religió entre les nacions, pel fet d’haver arribat ja el sentiment de llibertat confessional a ser unànimement acceptat, i descomptada també la possibilitat d’una guerra per rivalitats personals entre famílies regnants, queda avui com a motiu únic -i segons sembla poderosíssim- de la guerra ser el mitjà per a obtenir el domini econòmic de la terra, al qual, segons opinió de tothom, pertany la que avui ensagna el nostre planeta. La necessita imperiosa, segons uns, que Alemanya havia d'assegurar per ella mateixa els mercats mundials on col·locar la seva immensa producció, reduint el perill de la força dels que poguessin oposar-se a la seva marxa triomfal, va ser el que va portar aquesta potència, primer, a sostenir un exèrcit poderós i una marina de les més temibles, i després, segons la seva pròpia expressió, a defensar-se contra els enemics que un dia poguessin caure damunt d’ella i aniquilar-la. Segons opinen altres, a Anglaterra també li calgué llançar-se a la guerra per sostenir la seva hegemonia greument amenaçada en el seu vastíssim patrimoni colonial, base primera de la seva riquesa. [...] L’estreta relació en què viuen els interessos de totes les nacions, ha deixat ben clar el terrible perill que s’entaula en crear grups econòmics antagònics, pel fet que cap d’ells no pot assolir el domini absolut dels elements de producció per dissuadir al seu adversari. [...] Aquesta estreta relació d’interessos, tant els que corresponen a les grans empreses fabrils, bancàries i mercantils, com els que corresponen als treballadors, no ha tingut fins ara la força decisiva per a impedir la catàstrofe que avui presenciem; això es deu principalment a haver cregut l’element capitalista que la seva prosperitat depenia de la ruïna de l’adversari, i per part de l’element obrer el creure que la seva vida i benestar depenien dels bons negocis que realitzés el capital. [...] Si com a liquidació de l’actual conflicte s’aconsegueix aniquilar d’un cop el despotisme de certes classes militars, i els pobles queden lliures per dirigir els seus propis destins, bé podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que l’última etapa d’aquest mal humà, la guerra, en la seva manifestació de propulsora de negocis haurà estat completament extirpada en la llista de les calamitats, com ho han estat la lepra i la verola, doncs faltant l’element únic interessat a fer la guerra per la guerra, no hi haurà pas ningú que intenti emparar o fomentar els seus negocis a mà armada. Com diu Norman Angell, els pobles no fan tractats de comerç recolzats per nombre de cuirassats, ni per unitats de cossos d’exèrcit, doncs d’haver estat així, no tindrien cap explicació el vigorós desenvolupament d’Holanda, Bèlgica i Suïssa, ni la pobresa clàssica de Rússia.
