En guerra amb l’extremisme islàmic?

Imagineu que aneu al metge i, després d’un primer reconeixement, us diu que és molt probable que tingueu un tipus de càncer gravíssim i molt ràpid, però vet aquí que aleshores us envia al cardiòleg l’endemà a primera hora del matí.

Crec que estareu d’acord que aquest metge és un absolut incompetent o està com una cabra. O potser té al pensament uns plans que van més enllà de curar-te, com ara inflar els beneficis d’un consultori de cardiologia del qual és soci passiu.

El que han fet els Estats Units i els seus aliats aquests últims 14 anys al Pròxim Orient em recorda aquest metge fictici, sobretot ara que els atemptats de Brussel·les tornen a posar sobre la taula el debat sobre la resposta que Europa ha de donar a l’extremisme islamista.

Una vegada i una altra ens repeteixen, d’una manera explícita i implícita, que estem condemnats a una lluita existencial amb els extremistes islàmics en aquesta regió i a la resta del món.

Suposant que això sigui veritat, en aquesta batalla hi ha una sèrie d’eixos estratègics que són -o, si més no, haurien de ser- axiomàtics.

El primer seria la clara prioritat d’atacar els llocs del món islàmic en què el fonamentalisme és més potent i està més ben finançat.

El segon seria donar un suport actiu als governs que més promouen les cultures de la laïcitat i, a partir d’aquí, la tolerància entre els diferents grups.

I quin és el país del món islàmic en què el fonamentalisme més agressiu i repressiu està més ben finançat i institucionalitzat?

La resposta és, sens dubte, evident: l’Aràbia Saudita.

Si passem ara al terreny dels règims laics, ¿quins eren els països més avançats en aquest sentit abans de la nova onada d’intervencions dirigides i/o secundades pels Estats Units a partir del 2003? Un cop més, la resposta salta a la vista: Síria, l’Iraq, Líbia, Tunísia, Egipte i el Líban.

Així doncs, ¿quin país s’ha beneficiat aquests últims 15 anys del suport més enèrgic i incondicional de Washington?

La resposta, no cal dir-ho, és l’Aràbia Saudita.

I quins països del món àrab van ser atacats pels Estats Units i els seus aliats durant el mateix període? La resposta en aquest cas és l’Iraq (2003), el Líban (2006), Líbia (2011) i Síria (des del 2011 fins ara).

¿És un cas de bogeria? ¿D’incompetència flagrant?

Els pocs que arriben a adonar-se d’aquest comportament paradoxal tenen una clara tendència a atribuir-lo als passos en fals de la gent que dirigeix a Washington el xou estratègic.

Tot i que sóc el primer a denunciar el nivell generalment baix de comprensió de la història i introspecció reflexiva dels que dirigeixen la nau de la política exterior a Washington, aquesta explicació resulta totalment increïble en un tema com aquest.

Una cosa són les petites incoherències que es produeixen en el context d’una política oficialment establerta i que gairebé tothom dóna per fetes. I una altra de molt diferent és expressar sistemàticament que es vol el resultat A mentre es practiquen amb gran diligència unes polítiques que no poden donar lloc a cap més resultat que el B.

Aleshores, què passa?

Entendre-ho no és tan difícil si ens ho mirem des d’una perspectiva històrica.

El que tots els imperis poderosos i agressius valoren per damunt de tot és el control. I les seves elits polítiques saben que el principal obstacle per controlar els recursos i/o territoris estratègicament situats que cobegen són els sistemes polítics cohesionats -els estats nació laics de la nostra època- que tenen aquests materials tan valuosos i estan situats en determinats colls d’ampolla.

Entenen que, en canvi, poden controlar millor el que desitgen (tant si és material com estratègic) quan aquests països estan immersos en uns conflictes interns que, evidentment, amb el pas del temps aboquen a l’aparició d’ estats fallits.

Perquè això és exactament el que fomenten.

Si tot això us sembla massa rebuscat i propi de les teories de la conspiració, doneu una ullada al resum del Registre Federal sobre els objectius del Task Force on Precision Compellence (un grup de treball sobre l’ús matisat de la força) del Defense Science Board (Junta de Ciències de Defensa). El resum és del 13 de març del 2002, quan s’estava planificant la invasió de l’Iraq, que va tenir lloc gairebé exactament un any més tard. Després d’afirmar obertament que el seu objectiu és “aïllar els règims en qüestió del seu poble”, l’autor de la nota assenyala: “Són d’especial rellevància els plans de divisió, perquè un ús discriminat de la força podria provocar la fractura dels interessos dels diferents estrats i grups polítics, ètnics o religiosos, o fins i tot rivalitats personals”. (La cursiva és meva.)

Traducció: durant molt de temps el Pentàgon ha fet plans per imposar-se amb la tàctica del “divideix per vèncer” al més alt nivell.

Són molt conscients, però, que pocs pares estarien disposats a sacrificar la vida dels fills -per no parlar dels milers de milions de dòlars que es podrien invertir per educar i vestir aquests mateixos fills i els seus descendents- per executar aquestes maniobres imperials tan clàssiques.

La solució?

Atipar-nos constantment d’històries sobre els perills terribles i mai vistos (¿no heu sentit últimament paral·lismes amb Hitler o Stalin?) de l’extremisme islàmic i donar per fet que, en el nostre estat de por induïda, no ens adonarem de la naturalesa grotescament contradictòria de les seves polítiques.

I jo diria que, ara com ara, l’han encertada valorant quina és la nostra aptitud per tenir un pensament crític sobre aquests temes.