La guerra i la legislatura

Fa uns dies Enric Juliana escrivia que “la política espanyola disposa de mig any per adaptar-se a les coordenades que deriven del risc de derrota del bloc occidental a Ucraïna”. Per al director adjunt de La Vanguardia hi ha dos camins possibles: o bé “la descomposició definitiva de l'actual cicle polític” o bé "una delicada i difícil suma de forces, sensibilitats i interessos que van del pragmatisme socialista connectat amb la indústria militar als cinc diputats de Podem. Un arc gairebé impossible que va d'Indra a la Taverna Garibaldi". Quedin-se amb allò que assenyala gairebé de passada: l'enfonsament del front prooccidental a Ucraïna.

Fa dos anys, a la New Left Review, l'historiador Tony Wood augurava que Europa incrementaria la seva militarització, començant per Alemanya, i assenyalava els paral·lelismes amb la Belle Époque europea a les portes de la Primera Guerra Mundial, quan les tensions antiimperialistes van alimentar la carrera armamentística i, com avui, les opinions públiques europees es van alinear amb el bel·licisme dels seus governs. El 1914, els socialistes alemanys van votar a favor dels crèdits de guerra en el que va quedar marcada a la història com una de les grans traïcions als principis de l'esquerra.

Avui a Europa les extremes dretes continuen avançant. A Portugal la geringonça, el pacte que va portar António Costa al poder, ha donat pas a una dreta que necessitarà els ultres si vol governar. A Itàlia mana Meloni recolzada en vells amics de Putin que n'han tingut prou amb afirmar el seu afecte a l'OTAN per ser perdonats. A França, Le Pen podria succeir Macron, i a Alemanya, la ultradretana AfD continua avançant. Tot això en un context internacional en què Milei governa a l'Argentina i fa discursos als rics a Davos, i on bona part dels analistes calculen que el retorn de Trump a la Casa Blanca és més que possible al novembre.

Mentrestant, a Espanya, la convocatòria de les eleccions a Catalunya ha deixat sense efecte la tramitació parlamentària de l'amnistia com a garantia d'estabilitat de la legislatura, i la fórmula PP-Vox es consolida com a alternativa. Recordeu que aquesta era la clau de tot: si el PSOE cedia i assumia amnistiar independentistes represaliats, hi hauria govern i legislatura. Avui el problema ja no és què farà el partit de Marchena per fer descarrilar l'amnistia; les mateixes eleccions catalanes poden redefinir l'escenari i precipitar un avançament electoral a l'Estat. De moment no hi haurà pressupostos el 2024.

"Fuck the European Union". Recorden? És el que va dir Victoria Nuland, ambaixadora nord-americana per a assumptes europeus, al seu ambaixador a Ucraïna durant l'Euromaidan. Quanta raó tenia la senyora Victoria. Avui tothom sap que efectivament la UE is fucked amb Trump o sense Trump, perquè haurà de quedar-se sola a la guerra per delegació contra Rússia, i assumir no només el seu cost, sinó el desplegament de soldats de la UE, tal com no para de dir Macron i com ja assumeix la premsa dominant.

D'aquesta manera avancem, a més, cap a unes eleccions europees que poden alterar també el tauler. El PSOE està obligat a mantenir el seu compromís atlantista, però també, com assenyala Juliana, no té més remei que intentar salvar el que quedi de legislatura amb unes forces a la seva esquerra que, en cas que la guerra es faci més imminent encara, no podran ignorar el que representa el rebuig social a la participació directa d'Espanya, com a país de l'OTAN, en un conflicte bèl·lic amb Rússia.

Si efectivament i com diu Juliana s'ensorra el front i llavors soldats de la Unió Europea entren en combat contra Rússia, veurem que els assumptes de la política interna de l'estat espanyol van reduint el seu pes. Imaginin-se a més que això passa abans de les eleccions catalanes i de les europees.