L’independentisme acaba dies agitats, avantposant la seva Setmana de Passió al dia de Rams. Dimarts el sotraguejava l’antiga consellera d’Ensenyament, l’honorable Clara Ponsatí, amb la seva visita sorpresa a Catalunya, tot i que, caparrudament –i descentradament–, els mitjans de comunicació en deien Espanya. I dijous el sacsejava la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –que ni és superior, ni fa justícia, ni és català– contra la presidenta del Parlament, la molt honorable Laura Borràs.
En tots dos casos, la commoció la provocava l’acció dels tribunals espanyols, i el debat polític s’ha centrat en si es tractava de casos de guerra jurídica –lawfare– o no. És a dir, en si Ponsatí –com sostenien des del PSC– era tractada judicialment com qualsevol altra persona i, per tant, la seva detenció estava justificada. O en si la causa contra Borràs tenia a veure –o no, com s’insistia des d’ERC– amb la persecució de l’independentisme. Per tant, la càrrega de la prova de si hi havia guerra jurídica ha estat posada en l’actuació dels tribunals.
Ara bé, hi ha una altra manera de dilucidar si els dos casos s’inscriuen en la lògica repressiva de l’Estat contra l’independentisme, i és portant-los al pla polític per veure com s’hi reacciona. I si per a mi no hi ha cap dubte que es tracta de dos casos de guerra judicial, lamentablement, encara ho veig més clar per la manera com ho certifiquen les posicions dels partits polítics d’aquí. Per tant, deixo fora el cas de Vox, PP i Cs, que, amb la mateixa descaradura emprada en els casos del diputat Pau Juvillà i del molt honorable president Quim Torra, salten com una molla a exigir empresonaments i inhabilitacions immediates.
En canvi, esdevenen significatives les preses de posició de la resta de partits. Primer, la CUP i comuns, que insisteixen a parlar de “corrupció” per molt que Borràs no n’estigués encausada ni ara sentenciada, i ningú –ni els jutges– no dubti que no hi ha hagut enriquiment personal. Després, el PSC, que sense despentinar-se segueix afirmant que la justícia és igual per a tothom, com si no fos una obvietat clamorosa que comportaments similars no són tractats de la mateixa manera, i que determinades investigacions només s’apliquen a “grups de persones objectivament identificables”, allò que abans en dèiem minories nacionals.
Però és especialment significativa l’actitud d’ERC, que en les seves absències d’acompanyament institucional a segons quins detinguts i encausats, posant-se medalles pel retorn d’una Ponsatí de qui Llarena segueix discutint la immunitat per ser eurodiputada, o amb l’obstinada afirmació que el cas Borràs no té res a veure amb la repressió política, no fa altra cosa que aprofitar-se d’aquests casos per, amb l’enemic com a company de viatge, eliminar contrincants. En definitiva, la guerra judicial dels casos Ponsatí i Borràs queda reafirmada per la guerra política que els fan.
Les conseqüències de fons, més enllà de les batalles partidistes, són dues. Primera, l’independentisme parlamentari ha arribat a un punt de no retorn a l’hora de trobar cap mena d’unitat estratègica ni de reconciliació política. No hi ha ni hi haurà bloc independentista parlamentari en el futur. I, segona, s’està fonent la lògica dels dos eixos, l’ideològic dreta-esquerra i el nacional català-espanyol, que caracteritzaven la política catalana i n’explicaven les dinàmiques electorals. En aquests moments, l’eix nacional es dilueix quasi del tot mentre es reforça la confrontació entre, d’una banda, la dreta i el centredreta espanyol (Vox, PP i un PSC enderiat a recollir el vot de Cs) i, de l’altra, l’esquerra i centreesquerra autonomista (CUP, comuns i ERC), amb un perfil nacional rebaixat per “ampliar la base”. I queda Junts, de posició confusa en l’eix ideològic i sense contrincant en l’eix nacional, amb risc d’acabar en la irrellevància, per a satisfacció de tota la resta.
