La guerra com a identitat imperial
Els EUA necessiten la guerra com a forma d’estar al món? L’anunci de Joe Biden d’una aliança militar amb Austràlia i el Regne Unit per contrarestar el poder de la Xina al Pacífic ha portat la decepció a Europa. Ens pensàvem que s’havia girat el full de Trump però sembla que hi ha vicis que són estructurals. Dominique Moïsi, de l’Institut Montaigne, ho ha dit prou clar: “Com a Obama, a Biden només li importa l’Àsia; com a Trump, America first ”. Tantes promeses d’un retorn a les velles amistats europees, ¿resultarà que només eren paraules?
Anem a pams. Després de la desfeta de l’Afganistan, Joe Biden necessitava contrarestar la pèssima imatge de la retirada davant dels seus ciutadans. En l’imaginari americà encara pesa el record de la Guerra Freda, és a dir, de la dissuasió militar efectiva. En aquell moment, el territori a protegir era Europa. Ara hi ha un desplaçament geopolític. Amb Rússia a la baixa i una nova potència, la Xina, decidida a disputar l’hegemonia en tots els àmbits i beneficiària principal de la fuga de l’Afganistan, es posen les bases d’una nova Guerra Freda. I el Pacífic adquireix una centralitat política i comercial creixent. Biden vol ser-hi abans que l’hegemonia de la Xina es faci irreversible.
No avancem, seguim lluny d’una geopolítica fundada en la paraula. La influència i la dissuasió segueixen passant per la capacitat ofensiva: militar i tecnològica. I Europa es queda petita. Els francesos reaccionen amb indignació perquè en la maniobra hi han perdut un negoci milionari amb Austràlia. Però tot Europa se sent desplaçada, incapaç de fer sentir la seva veu, tot i seguir gronxant-se en una certa idea de superioritat moral. Com diu Achille Mbembe, s’ha passat de l’eurocentrisme primitiu, que acompanyava les seves conquestes imperials, a l’eurocentrisme tardà que pretén legitimar “la seva retirada del món i el seu eclipsi”, entotsolada en el seu univers mental i cultural “com si no volgués saber res de tot allò que se li escapa”. Després de tants segles de protagonisme costa entendre que la història passa ara per altres camins. Al mateix temps costa assumir que la guerra segueix sent, com quan Europa manava, identitat imperial. I no volem entendre que la culpa també és nostra.
