Guerra i González contra Sánchez: “Ell és el dissident”
MadridS’ha d’admetre que Alfonso Guerra, amb 83 anys fets, és encara un adversari temible, amb una llengua esmolada i una mala llet infinita, capaç de fer aixecar el públic de la cadira. Això sí, els que ara l’aplaudeixen no són els treballadors de Dos Hermanas, sinó els representants de la dreta madrilenya més rància i fins i tot alguna aristòcrata com Eugenia Martínez de Irujo. Guerra va convertir ahir la presentació d’un llibre i un documental sobre si mateix, La rosa y las espinas. El hombre detrás del político (La esfera de los libros), en un aquelarre contra Pedro Sánchez i la seva intenció, no explicitada encara però sí avançada implícitament, d’aprovar una amnistia per a les persones encausades pel Procés. “L’amnistia significa una humiliació deliberada de la generació de la Transició”, va proclamar.
Al seu costat assentia totes les seves invectives l’expresident Felipe González, en una imatge que pretenia simbolitzar la unió del vell PSOE contra Sánchez. A la platea de l’Ateneo de Madrid, ple de gom a gom, no hi faltava ningú: el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, l’expresident de l’Aragó Javier Lambán, el recentment expulsat del partit Nicolás Redondo Terreros, l’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra... i fins i tot membres del PP com Adolfo Suárez Yllana. González va ser més diplomàtic, però igual de contundent en el fons: “No hi pot haver amnistia perquè no hi cap a la Constitució i no és acceptable. No podem deixar-nos fer xantatge, i encara menys per minories en procés d’extinció”, en referència als nacionalismes.
L’artilleria, com a la seva època de secretari general del partit, era cosa de Guerra. “Jo no he sigut ni dissident ni deslleial; dissident ho és l’altre [Sánchez], que va canviant d’opinió”, va clamar. Curiosament, no feia ni una hora que Sánchez mateix havia obert la porta a l’amnistia des de Nova York i havia desdenyat la vella guàrdia recordant que “els que els porten als altars són els que els posaven a la diana abans”.
Però Guerra estava llançat al seu més pur estil populista i espanyolista: “Tot va començar amb el Pacte del Tinell i amb el cordó sanitari al PP”, va recordar abans d’insistir en la fal·làcia que “els nens a Catalunya no poden ni parlar en castellà al pati”. I després de denunciar, com fa l’extrema dreta, que Sánchez havia aprofitat la pandèmia per enfortir l’executiu i debilitar el poder legislatiu, va proposar una mena de compromesso storico entre el PP i el PSOE basat en una doble renúncia: la dreta accepta condemnar el franquisme i l’esquerra aparca per sempre “la fantasia de la República”.
González va recordar a Guerra que l’última campanya que van fer junts va ser l’última de Zapatero i tot seguit va afegir: “No sé si ens n’hem de penedir o no”. És evident que a cap dels dos els agrada tot el que va venir després d’ells. Però ahir, la dreta madrilenya els va acollir de grat al seu si.e